martes, 7 de junio de 2011
Mitos y Oráculo de Delfos
Fes aquesta activitat sobre l’origen del món i dels déus (Labyrinthus).
Oráculo de Delfos ( Filo clase 11)
martes, 8 de marzo de 2011
Constitucions S XIX
La Constitució de 1812
La Constitució de 1812 va ser anomenada “La Pepa”. Va ser la primera Constitució de l'Estat espanyol i va ser aprovada per les Corts de Cadis sota el regnat de Josep I. Aquesta Constitució establia un sistema de govern molt liberal: proclamava un ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional, sufragi universal i divisió de poders, el poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts; el judicial residia en els jutges professionals i independents. També proclamava el catolicisme com la religió oficial de l'Estat i restringia i castigava la llibertat d'opinió religiosa.
La Constitució de 1837
La Constitució de 1837 va ser aprovada quan els progressistes havien arribat al poder, amb Juan Álvarez Mendizábal com a capdavanter, i van fer una sèrie de canvis. Van aprovar la Constitució de 1837, però també van decretar la desamortització dels béns de l'Església. Aquesta Constitució proclamava la sobirania nacional, la separació de l'Estat i l'Església, el sufragi censatari i la creació de dues cambres legislatives: el Congrés i el Senat. Aquests canvis van consolidar el règim liberal a Espanya, i això va afavorir una nova classe de propietaris.
La Constitució de 1845
La Constitució de 1845 va ser aprovada sota el regnat d'Isabel II, amb el suport dels liberals moderats, encapçalats pel general Ramon Maria Narváez. Aquesta Constitució tenia un caire molt més conservador i proclamava una doble sobirania, és a dir, una sobirania compartida. Aquesta requeia en dues institucions històriques: la Corona i les Corts. Aquestes es dividien en dues cambres: Congrés i Senat. També es va reduir molt el nombre de ciutadans amb dret a vot, gairebé només podien votar els grans propietaris, i la reina podia nomenar un nombre il·limitat de senadors de designació reial.
La Constitució de 1869
La Constitució de 1869 va ser proclamada per l'Assemblea Constituent quan els lliberals tenien el poder, és a dir, sota la coalició d'unionistes, progressistes i demòcrates, que disposaven d'una àmplia majoria parlamentaria. En canvi, a la dreta hi havia el partit carlista i a l'esquerra els republicans federals, que van aprovar la Constitució de 1873.
En aquesta Constitució, la del 1869, s'hi proclamava el sufragi universal masculí i un ampli marc de drets i llibertats, inclosa la llibertat religiosa, i es va decantar per una monarquia constitucional.
La Constitució de 1873
La Constitució de 1873 va ser aprovada durant la República federal, amb el català Francesc Pi i Maragall com a president, encara que, en realitat, el projecte de Constitució mai va ser aprovat, ja que la República federal no es va arribar a consolidar, per varies raons: en primer lloc, els republicans van arribar al poder profundament dividits i sense cap projecte clar d'Estat; i en segon lloc, sota el mateix concepte de “República federal” hi havia dos models polítics diferents: el d'una confederació d'estats i el d'un estat federal. Aquesta Constitució preveia la formació de 15 estats federats, als quals s'hi afegirien amb igualtat de drets les colònies.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 va ser aprovada per les Corts Constituents, que havien estat triades en unes eleccions per sufragi universal masculí convocades pel govern de Cànovas, que tenia el poder i era de signe conservador. Aquesta Constitució proclamava la sobirania conjunta de les Corts i del rei i dotava el monarca d'àmplies atribucions. També va crear dues cambres parlamentàries, com la Constitució de 1845, que eren el Congrés i el Senat, i que van ser elegides per sufragi censatari. També promulgava una àmplia declaració de drets individuals, proclamava la religió Catòlica com a religió oficial i oferia tolerància als altres cultes, però no plena llibertat.
La Constitució de 1812 va ser anomenada “La Pepa”. Va ser la primera Constitució de l'Estat espanyol i va ser aprovada per les Corts de Cadis sota el regnat de Josep I. Aquesta Constitució establia un sistema de govern molt liberal: proclamava un ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional, sufragi universal i divisió de poders, el poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts; el judicial residia en els jutges professionals i independents. També proclamava el catolicisme com la religió oficial de l'Estat i restringia i castigava la llibertat d'opinió religiosa.
La Constitució de 1837
La Constitució de 1837 va ser aprovada quan els progressistes havien arribat al poder, amb Juan Álvarez Mendizábal com a capdavanter, i van fer una sèrie de canvis. Van aprovar la Constitució de 1837, però també van decretar la desamortització dels béns de l'Església. Aquesta Constitució proclamava la sobirania nacional, la separació de l'Estat i l'Església, el sufragi censatari i la creació de dues cambres legislatives: el Congrés i el Senat. Aquests canvis van consolidar el règim liberal a Espanya, i això va afavorir una nova classe de propietaris.
La Constitució de 1845
La Constitució de 1845 va ser aprovada sota el regnat d'Isabel II, amb el suport dels liberals moderats, encapçalats pel general Ramon Maria Narváez. Aquesta Constitució tenia un caire molt més conservador i proclamava una doble sobirania, és a dir, una sobirania compartida. Aquesta requeia en dues institucions històriques: la Corona i les Corts. Aquestes es dividien en dues cambres: Congrés i Senat. També es va reduir molt el nombre de ciutadans amb dret a vot, gairebé només podien votar els grans propietaris, i la reina podia nomenar un nombre il·limitat de senadors de designació reial.
La Constitució de 1869
La Constitució de 1869 va ser proclamada per l'Assemblea Constituent quan els lliberals tenien el poder, és a dir, sota la coalició d'unionistes, progressistes i demòcrates, que disposaven d'una àmplia majoria parlamentaria. En canvi, a la dreta hi havia el partit carlista i a l'esquerra els republicans federals, que van aprovar la Constitució de 1873.
En aquesta Constitució, la del 1869, s'hi proclamava el sufragi universal masculí i un ampli marc de drets i llibertats, inclosa la llibertat religiosa, i es va decantar per una monarquia constitucional.
La Constitució de 1873
La Constitució de 1873 va ser aprovada durant la República federal, amb el català Francesc Pi i Maragall com a president, encara que, en realitat, el projecte de Constitució mai va ser aprovat, ja que la República federal no es va arribar a consolidar, per varies raons: en primer lloc, els republicans van arribar al poder profundament dividits i sense cap projecte clar d'Estat; i en segon lloc, sota el mateix concepte de “República federal” hi havia dos models polítics diferents: el d'una confederació d'estats i el d'un estat federal. Aquesta Constitució preveia la formació de 15 estats federats, als quals s'hi afegirien amb igualtat de drets les colònies.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 va ser aprovada per les Corts Constituents, que havien estat triades en unes eleccions per sufragi universal masculí convocades pel govern de Cànovas, que tenia el poder i era de signe conservador. Aquesta Constitució proclamava la sobirania conjunta de les Corts i del rei i dotava el monarca d'àmplies atribucions. També va crear dues cambres parlamentàries, com la Constitució de 1845, que eren el Congrés i el Senat, i que van ser elegides per sufragi censatari. També promulgava una àmplia declaració de drets individuals, proclamava la religió Catòlica com a religió oficial i oferia tolerància als altres cultes, però no plena llibertat.
viernes, 25 de febrero de 2011
jueves, 24 de febrero de 2011
lunes, 21 de febrero de 2011
jueves, 17 de febrero de 2011
Art Bizantí
SANTA SOFIA DE CONSTANTINOBLE
Antemi de Tral·les i Isidor de Milet. Arquitectura religiosa: temple. Art bizantí. Època medieval (532–537). Morter i maó. Nau central, 69 ´ 33 m; cúpula, 31 m de diàmetre i 55 m d’alçada. Istanbul (Turquia).
Constantinoble, fundada per l’emperador Constantí, va convertir-se en la capital de l’Imperi d’orient, que es denomina Imperi bizantí, en caure l’Imperi romà d’occident.
Santa Sofia es va edificar en cinc anys damunt les restes d’una antiga església on es va calar foc durant una revolta popular. La seva arquitectura no ha sofert variacions. Però no podem dir el mateix de la seva decoració interior, que va experimentar grans transformacions a partir de la conquesta de Constantinoble pels turcs el 1453.
Dedicada a la Segona Persona de la Trinitat sota l’advocació de «Santa Saviesa» (en grec, Sofia), era el centre d’atenció principal de l’emperador Justinià, que, en començar a governar el 527 dC, es converteix en el cap indiscutible de la comunitat cristiana i converteix l’església en el punt de referència del seu poder. La mateixa Església es va mantenir sota la seva tutela i guia. Aquest aspecte resulta més evident si considerem el fet que el temple estava unit al palau, s’establia una clara relació entre poder terrenal i poder religiós.
L’edifici pròpiament dit ve precedit d’un atri i un nàrtex. Té una planta centralitzada, i segueix l’esquema de planta de creu grega. Està articulat al voltant de la cúpula central que esdevé, alhora, el reflex de la presència divina i que dóna sentit al poder de l’emperador. La presència de mosaics daurats i d’una llum intensa reforcen el seu simbolisme i la finalitat és impressionar els fidels. La personalitat de l’edifici es detecta sobretot a l’interior, on totes les abundants corbes tendeixen a ressaltar la seva immensa cúpula, que, com deia un escriptor contemporani, «no sembla descansar damunt de cap obra sòlida, més aviat sembla sospesa del cel».
L’edifici, tot i els referents clars que el relacionen amb el Panteó d’Agripa, representa un repte tècnic revolucionari. En primer lloc, les cúpules romanes es recolzaven directament sobre els murs i aquests, al terra. Aquesta tècnica no era possible a Santa Sofia, amb una planta lleugerament rectangular. Per resoldre el problema els arquitectes projecten una coberta esfèrica que descansa, a la vegada, sobre contraforts i sobre petxines. Aquesta solució és la gran aportació de l’art bizantí a la història de l’art, que es reflecteix en l’art medieval.
AMPLIACIÓ DEL TEMA
DETALLS DE L'OBRA
1. PLANTA
La planta de Santa Sofia segueix el model de les esglésies paleocristianes: un atri, un nàrtex i el cos principal de l’edifici.
El conjunt de l’edifici conjuga els elements de planta de basílica de tres naus amb la planta centralitzada de creu grega, al centre de la qual queda sospesa la gran cúpula que representa el punt central de l’eix longitudinal principal que des del nàrtex condueix fins a l’absis passant pel presbiteri, mentre que a banda i banda d’aquest –tal com prescrivia la litúrgia oriental– hi havia dos espais simètrics auxiliars.
2. SECCIÓ
Vista des de l’exterior s’aprecia perfectament l’organització piramidal a base de semicúpules amb funció de contraforts que, des de la base i seguint la direcció nord-sud, obliguen a dirigir la mirada fins al punt més alt de la cúpula.
Però l’aspecte més innovador de Santa Sofia consisteix en l’organització del suport de la cúpula. Les petxines, que permeten passar del quadrat a l’esfera, són també fonamentals en el moment de descarregar l’impuls superior, recollint el seu pes i traslladant-lo als pilars i a les semicúpules menors situades a l’eix nord i sud. Pel costat contrari, als cantons est i oest, el pes que transmeten les petxines està contrarestat per dos grans arcs que neixen i descansen en dos poderosos contraforts.
3. VISTA INTERIOR DE LA CÚPULA
La cúpula és l’autèntic centre de Santa Sofia. Simbòlicament pel món bizantí, i més tard pel món medieval, esdevé la imatge de la presència de la divinitat a la terra. Però també és el centre que reuneix tots els pesos del conjunt de l’edifici i que obliga a buscar solucions tècniques per assegurar que se sostingui.
comentari de Santa Sofia de Constantinoble.
Estat Liberal Espanya
Suscribirse a:
Entradas (Atom)