Mostrando entradas con la etiqueta Història d'Espanya. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Història d'Espanya. Mostrar todas las entradas
lunes, 27 de enero de 2014
martes, 8 de marzo de 2011
Constitucions S XIX
La Constitució de 1812
La Constitució de 1812 va ser anomenada “La Pepa”. Va ser la primera Constitució de l'Estat espanyol i va ser aprovada per les Corts de Cadis sota el regnat de Josep I. Aquesta Constitució establia un sistema de govern molt liberal: proclamava un ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional, sufragi universal i divisió de poders, el poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts; el judicial residia en els jutges professionals i independents. També proclamava el catolicisme com la religió oficial de l'Estat i restringia i castigava la llibertat d'opinió religiosa.
La Constitució de 1837
La Constitució de 1837 va ser aprovada quan els progressistes havien arribat al poder, amb Juan Álvarez Mendizábal com a capdavanter, i van fer una sèrie de canvis. Van aprovar la Constitució de 1837, però també van decretar la desamortització dels béns de l'Església. Aquesta Constitució proclamava la sobirania nacional, la separació de l'Estat i l'Església, el sufragi censatari i la creació de dues cambres legislatives: el Congrés i el Senat. Aquests canvis van consolidar el règim liberal a Espanya, i això va afavorir una nova classe de propietaris.
La Constitució de 1845
La Constitució de 1845 va ser aprovada sota el regnat d'Isabel II, amb el suport dels liberals moderats, encapçalats pel general Ramon Maria Narváez. Aquesta Constitució tenia un caire molt més conservador i proclamava una doble sobirania, és a dir, una sobirania compartida. Aquesta requeia en dues institucions històriques: la Corona i les Corts. Aquestes es dividien en dues cambres: Congrés i Senat. També es va reduir molt el nombre de ciutadans amb dret a vot, gairebé només podien votar els grans propietaris, i la reina podia nomenar un nombre il·limitat de senadors de designació reial.
La Constitució de 1869
La Constitució de 1869 va ser proclamada per l'Assemblea Constituent quan els lliberals tenien el poder, és a dir, sota la coalició d'unionistes, progressistes i demòcrates, que disposaven d'una àmplia majoria parlamentaria. En canvi, a la dreta hi havia el partit carlista i a l'esquerra els republicans federals, que van aprovar la Constitució de 1873.
En aquesta Constitució, la del 1869, s'hi proclamava el sufragi universal masculí i un ampli marc de drets i llibertats, inclosa la llibertat religiosa, i es va decantar per una monarquia constitucional.
La Constitució de 1873
La Constitució de 1873 va ser aprovada durant la República federal, amb el català Francesc Pi i Maragall com a president, encara que, en realitat, el projecte de Constitució mai va ser aprovat, ja que la República federal no es va arribar a consolidar, per varies raons: en primer lloc, els republicans van arribar al poder profundament dividits i sense cap projecte clar d'Estat; i en segon lloc, sota el mateix concepte de “República federal” hi havia dos models polítics diferents: el d'una confederació d'estats i el d'un estat federal. Aquesta Constitució preveia la formació de 15 estats federats, als quals s'hi afegirien amb igualtat de drets les colònies.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 va ser aprovada per les Corts Constituents, que havien estat triades en unes eleccions per sufragi universal masculí convocades pel govern de Cànovas, que tenia el poder i era de signe conservador. Aquesta Constitució proclamava la sobirania conjunta de les Corts i del rei i dotava el monarca d'àmplies atribucions. També va crear dues cambres parlamentàries, com la Constitució de 1845, que eren el Congrés i el Senat, i que van ser elegides per sufragi censatari. També promulgava una àmplia declaració de drets individuals, proclamava la religió Catòlica com a religió oficial i oferia tolerància als altres cultes, però no plena llibertat.
La Constitució de 1812 va ser anomenada “La Pepa”. Va ser la primera Constitució de l'Estat espanyol i va ser aprovada per les Corts de Cadis sota el regnat de Josep I. Aquesta Constitució establia un sistema de govern molt liberal: proclamava un ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional, sufragi universal i divisió de poders, el poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts; el judicial residia en els jutges professionals i independents. També proclamava el catolicisme com la religió oficial de l'Estat i restringia i castigava la llibertat d'opinió religiosa.
La Constitució de 1837
La Constitució de 1837 va ser aprovada quan els progressistes havien arribat al poder, amb Juan Álvarez Mendizábal com a capdavanter, i van fer una sèrie de canvis. Van aprovar la Constitució de 1837, però també van decretar la desamortització dels béns de l'Església. Aquesta Constitució proclamava la sobirania nacional, la separació de l'Estat i l'Església, el sufragi censatari i la creació de dues cambres legislatives: el Congrés i el Senat. Aquests canvis van consolidar el règim liberal a Espanya, i això va afavorir una nova classe de propietaris.
La Constitució de 1845
La Constitució de 1845 va ser aprovada sota el regnat d'Isabel II, amb el suport dels liberals moderats, encapçalats pel general Ramon Maria Narváez. Aquesta Constitució tenia un caire molt més conservador i proclamava una doble sobirania, és a dir, una sobirania compartida. Aquesta requeia en dues institucions històriques: la Corona i les Corts. Aquestes es dividien en dues cambres: Congrés i Senat. També es va reduir molt el nombre de ciutadans amb dret a vot, gairebé només podien votar els grans propietaris, i la reina podia nomenar un nombre il·limitat de senadors de designació reial.
La Constitució de 1869
La Constitució de 1869 va ser proclamada per l'Assemblea Constituent quan els lliberals tenien el poder, és a dir, sota la coalició d'unionistes, progressistes i demòcrates, que disposaven d'una àmplia majoria parlamentaria. En canvi, a la dreta hi havia el partit carlista i a l'esquerra els republicans federals, que van aprovar la Constitució de 1873.
En aquesta Constitució, la del 1869, s'hi proclamava el sufragi universal masculí i un ampli marc de drets i llibertats, inclosa la llibertat religiosa, i es va decantar per una monarquia constitucional.
La Constitució de 1873
La Constitució de 1873 va ser aprovada durant la República federal, amb el català Francesc Pi i Maragall com a president, encara que, en realitat, el projecte de Constitució mai va ser aprovat, ja que la República federal no es va arribar a consolidar, per varies raons: en primer lloc, els republicans van arribar al poder profundament dividits i sense cap projecte clar d'Estat; i en segon lloc, sota el mateix concepte de “República federal” hi havia dos models polítics diferents: el d'una confederació d'estats i el d'un estat federal. Aquesta Constitució preveia la formació de 15 estats federats, als quals s'hi afegirien amb igualtat de drets les colònies.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 va ser aprovada per les Corts Constituents, que havien estat triades en unes eleccions per sufragi universal masculí convocades pel govern de Cànovas, que tenia el poder i era de signe conservador. Aquesta Constitució proclamava la sobirania conjunta de les Corts i del rei i dotava el monarca d'àmplies atribucions. També va crear dues cambres parlamentàries, com la Constitució de 1845, que eren el Congrés i el Senat, i que van ser elegides per sufragi censatari. També promulgava una àmplia declaració de drets individuals, proclamava la religió Catòlica com a religió oficial i oferia tolerància als altres cultes, però no plena llibertat.
jueves, 17 de febrero de 2011
Estat Liberal Espanya
martes, 15 de febrero de 2011
Desamortitzacions S.XIX
Apunts desamortitzacions
a) Analitza el problema de la terra amortitzada durant el segle XVIII.
b) Quines són les diferents desamortitzacions realitzades a Espanya el segle XIX?
c) Context de les desamortitzacions.
d) Quins béns varen ser amortitzats pels decrets de 1836 i de 1855?
e) Quines eren les motivacions i finalitats de les desamortitzacions?
f) Quins grups socials es van veure beneficiats, i quins perjudicats per les
desamortitzacions?
g) Quins problemes agraris va resoldre la desamortització? Quins no va resoldre?
a) Analitza el problema de la terra amortitzada durant el segle XVIII.
b) Quines són les diferents desamortitzacions realitzades a Espanya el segle XIX?
c) Context de les desamortitzacions.
d) Quins béns varen ser amortitzats pels decrets de 1836 i de 1855?
e) Quines eren les motivacions i finalitats de les desamortitzacions?
f) Quins grups socials es van veure beneficiats, i quins perjudicats per les
desamortitzacions?
g) Quins problemes agraris va resoldre la desamortització? Quins no va resoldre?
http://www.blogger.com/%3CA%20href=" title="Correccio">Correccio
>
>
martes, 8 de febrero de 2011
Vocabulari 1GM
Armistici: acord de no utilització de les armes. Acte previ a les negociacions per a la pau. Alt el foc.
Colonialisme: procés pel qual els països europeus van conquerir països no europeus, amb l’objectiu de destinar-los a produir matèries primeres, extraure les riqueses naturals, explotar les seves poblacions i enriquir-se a costa d’aquests països.
Cursa d’armament: competència política entre països que consisteix en acumular armament per dissuadir els rivals o bé per poder tenir més força en cas de guerra.
Funcionalisme: escola arquitectònica que construeix pensant en la funció que ha de tenir l’edifici i sense gaires concessions a la decoració supèrflua.
Guerra de trinxeres: o guerra de posicions. Durant la I Guerra Mundial, la guerra es va estancar i hi havia llargs quilòmetres de trinxeres enfrontades.
Imperi continu: idea que tenien alguns països europeus d’aconseguir un imperi africà que travessés el continent de banda a banda.
Impressionisme: moviment pictòric del finals del segle XIX que busca captar l’impacte de la llum sobre un paisatge. Pintaven a l’aire lliure.
Metròpoli: en el període colonial, la metròpoli és el país colonitzador.
Pau armada: idea que calia armar-se fortament per poder mantenir la pau, en base a la por a una guerra de greus conseqüències.
Racisme: doctrina irracional que considera una raça superior a les altres o bé que considera que les races no es poden barrejar.
Reparació de guerres: impostos que les potències vencedores imposen als països vençuts, per reparar les despeses i destrosses de la I Guerra Mundial.
Societat de Nacions: institució que sorgeix després de la I Guerra Mundial, a proposta del president Willson, per poder solucionar els problemes internacionals per la via pacífica.
Telègraf: sistema de comunicació que transmet missatges a través d’un codi, a través de la línia telegràfica.
Triple Aliança: aliança militar que signaren Alemanya, l’Imperi Austro-Hongarès i Itàlia.
Triple Entesa: aliança militar que signaren França, Rússia i el Regne Unit.
Bolxevic: partit polític rus que defensava l’accés al socialisme per la via revolucionària ràpida.
Camises negres: anomenaven així els feixistes italians que formaven grups armats. Eren seguidors de Mussolini.
Camp de concentració: llocs on es concentren presoners de guerra o opositors al sistema. Diferents als camps d’extermini, pensats com a màquines de matar.
Consumisme: estil de vida basat en el consum de productes de tot tipus i de necessitat no sempre clara.
Crac del 29: es diu així l’enfonsament de la borsa de Nova York, precedida d’un crisi agrària mundial i de l’enfonsament del sistema bancari dels Estats Units. Es va estendre a tot el món i va implicar un augment de l’atur.
Dictadura: sistema de govern en el qual el governant no és elegit, sinó que hi accedeix o conservar el poder per la força (militar o civil).
Dictadura feixista: sistema polític que implica una alternativa al creixent moviment socialista. El poder es concentra en un líder i un partit que exalten el passat mític de la nació i que eradiquen qualsevol rastre d’oposició.
Espai vital: en el pensament de Hitler i dels nazis, espai que necessitava Alemanya per a desenvolupar-se com a civilització. Per això calia sotmetre i despoblar zones del seu voltant.
Estalinisme: règim polític comunista de la Unió Soviètica (antiga Rússia), dirigit per Stalin. Considerava, doctrinalment, que la revolució socialista podia arribar directament a un país camperol i que no calia passar per la fase capitalista.
Exèrcit Blanc: exèrcit contrarevolucionari rus, que lluitava contra els comunistes.
Exèrcit Roig: exèrcit comunista rus, organitzat per Trotsky, que lluitava contra les tropes contrarevolucionàries de l’exèrcit blanc.
Gran Depressió: període de crisi que es dóna a partir del crack del 29 i que enfonsa les economies durant els anys 30, provocant una alta taxa d’atur.
Líder carismàtic: dirigent que té un caràcter especial i que aconsegueix convèncer les masses.
Menxevic: grup polític rus que defensava una arribada al socialisme de forma més graduada. El seu líder era Kerensky.
New Deal: política econòmica del president Roosevelt que va optar per una intervenció de l’etat en l’economia (obres públiques, subsidis d’atur, ajuts socials,...) per sortir de la Gran Depressió. Segueix les idees econòmiques de Keynes.
PCUS: sigles del Partit Comunista de la Unió Soviètica, partit únic de la Unió Soviètica.
Pla quinquenal: plans econòmics que es feien cada cinc anys a la URSS per tal de fixar els objectius de tot el país.
Reich: en alemany vol dir imperi. Hitler considerava que n’hi havia hagut tres: el primer (de Carlemany a Napoleó), el segon (1870-1918) i el fundat per ell.
SA: són les Seccions d’Assalt del partit nazi, que terroritzaven els seus enemics (gent d’esquerres, jueus,...)
Soviet: assemblea que es podia constituir en una fàbrica, un barri, una caserna,... com a fòrmula de participació.
Soviet Suprem: parlament suprem de la Unió Soviètica
Surrealisme: moviment artístic que es distingeix per representar realitats alternatives no reals, produïdes per la imaginació dels autors o pel consum de substàncies al•lucinògenes.
Tsar: deformació de la paraula cèsar, equivalent a emperador a Rússia.
URSS. Sigles de l’estat que es constitueix a l’antic Imperi Rus i que volen dir Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Bloc capitalista: conjunt de països que, després de la II Guerra Mundial, tenien un sistema econòmic capitalista.
Bloc socialista. Conjunt de països que, després de la II Guerra Mundial, tenien un sistema econòmic comunista (o socialisme real).
Bomba atòmica: arma de destrucció massiva utilitzada per primer cop pels Estats Units contra la població civil japonesa indefensa de les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki (agost de 1945)
Coexistència pacífica: política internacional consistent en el reconeixement de l’existència de dos blocs diferents, que poden i han de conviure sense guerra.
Col•laboracionistes: persones que, durant la II Guerra Mundial, col•laboraven amb les forces d’ocupació alemanya.
Cursa d’armaments: es parla així a la lluita dels Estats Units i de la Unió Soviètica per mantenir un nivell d’armament semblant al del seu país rival.
Democràcia popular: és una forma d’anomenar el sistema polític comunista o de socialisme real.
Descolonització: procés pel qual les colònies dels països europeus van aprofitar la crisi que va implica la II Guerra Mundial, per iniciar el camí cap a la independència política.
Disputa ètnica: és una lluita per raons de diferències ètniques (llengua, raça, religió,...)
Doctrina Truman: idees polítiques d’aquest president americà que considerava necessària la intervenció americana a Europa per frenar l’avenç del comunisme.
Eix Roma – Berlín: aliança militar signada entre Alemanya (Hitler) i Itàlia (Mussolini)
Estat satèl•lit: estat teòricament independent però que en realitat té un govern controlat per una potència estrangera veïna.
Gestapo: Policia política alemanya que perseguia els contraris al règim i les ètnies assenyalades pels nazis com a inferiors.
Guerra Freda: període històric en el qual s’enfronten políticament Estats Units i la Unió Soviètica, sense arribar mai a la guerra oberta. Es produeix després de la derrota nazi de 1945.
Guerra llampec: tàctica militar que consisteix en llençar un atac ràpid contra els centres neuràlgics del país atacat.
Holocaust: assassinat massiu de la població jueva d’Europa per part del règim alemany de Hitler.
Lliga Àrab: reunió que associa tots els països de llengua àrab per defensar els seus interessos, molt especialment en contra d’Israel i dels seus aliats nord-americans.
Neocolonialisme: pràctica econòmica que implica que els nous països independents, de fet continuen depenent dels països rics, a nivell econòmic.
OAP: Organització per l’Alliberament de Palestina. Organització política palestina no religiosa, fundada per Yassir Arafat, que lluita pels drets del poble palestí.
ONU: Organització de les Nacions Unides. Institució mundial que vetlla per la pau mundial i busca una sortida dialogada als conflictes o bé acorda intervencions militars de cara a la salvaguarda de les poblacions civils.
OTAN: Organització per al Tractat de l’Atlàntic Nord. Aliança militar liderada pels Estats Units, que inclou els països d’economia capitalista situats per damunt de l’estret de Gibraltar a una banda i altra de l’Atlàntic.
Pacte Antikomintern: pacte anticomunista signat per Alemanya i Japó en contra de la URSS en 1936.
Pacte de Varsòvia: aliança militar que agrupava tots els països de l’Europa Oriental que tenien un sistema econòmic comunista.
Pacte Germanosoviètic: pacte secret, signat en 1939.entre Alemanya i la Unió Soviètica, pel qual es comprometien a no fer-se la guerra.
Pla Marshall: operació econòmica integrada a la doctrina Truman, que consistia en invertir una gran quantitat de diners a Europa Occidental, per tal de millorar la situació social i econòmica i impedir l’extensió del comunisme.
Resistència: conjunt d’organitzacions que, durant la II Guerra Mundial, s’oposaven de forma armada a les forces d’ocupació alemanya.
Teló d’acer: es diu així la frontera entre el bloc comunista i el capitalista.
CECA: associació creada per Itàlia, França i Alemanya en 1951. Vol dir Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer.
CEE: Comunitat Econòmica Europea: associació de països europeus occidentals amb la voluntat de crear un mercat comú. Va ser fundat en 1957 i va evolucionar fins arribar a la Unió Europea.
COMECON: intent de l’Europa socialista de l’est de crear una mena de mercat comú socialista.
Conservadors: persones que tenen una ideologia política que considera que no s’han de produir grans canvis en una societat, o que els canvis han de ser molt graduats.
Crisi del petroli: crisi produïda en 1973 quan, després d’una guerra entre Israel i els països àrabs veïns, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), van decidir rebaixar la producció, provocant un augment del preu del petroli. Això va provocar una crisi econòmica que va afectar tot el món, especialment els països pobres sens petroli.
Cursa espacial: s’anomena així la rivalitat entre la URSS i els Estats Units per aconseguir millors fites que els seus rivals en l’exploració de l’espai exterior.
Desestalinització: procés obert a la URSS després de la mort d’Stalin (1953), consistent en suavitzar la duresa i repressió brutal del dictador Stalin.
Economia submergida: activitats econòmiques que es fan però que no estan reconegudes, bé per la seva naturalesa delictiva (drogues, prostitució), o bé per evitar pagar impostos (tallers il•legals)
Aixecament: revolta armada.
Brigades Internacionals: cos d’intervenvió de voluntaris procedents de tot el món que van venir a Espanya per defensar la República.
CEDA: Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Era una coalició electoral de partits conservadors espanyols.
CNT: sindicat anarquista espanyol (Confederació Nacional del Treball)
Coalició: unió de partits per presentar-se junts a les eleccions.
Cop d’estat: aixecament fet per l’exèrcit que canvia el govern per la força.
Corts: institució espanyola que és la representació dels ciutadans espanyols.
Educació laica: opció educativa que implica que la religió com a fe no té sentit ni lloc en les institucions escolars.
ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. Partit d’esquerres i nacionalista català.
Escola pública: xarxa escolar la titularitat de la qual és de l’estat.
Falange Espanyola: partit fundat per José Antonio Primo de Rivera, que es caracteritzava pel seu nacionalisme castellanista i que emulava els feixisme italià i el nazisme alemany.
FET i de les JONS: partit polític fundat per Franco, resultat de la unió de la Falange Espanyola amb els Carlins. El nom és Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista. El funda per unir les forces polítiques contràries a la República i al sistema democràtic.
Front Popular: coalició electoral d’esquerres que guanya les eleccions de febrer de 1936.
Generalíssim: títol que els militars rebels donen a Francisco Franco, i amb el qual governarà Espanya durant una llarga dictadura.
Generalitat. Institució política catalana que inclou un govern propi amb un president i un Parlament propi de Catalunya.
Govern autònom: govern que té determinats poders en un territori, però que en molts altres aspectes depèn d’un govern central.
Guerra Civil: conflicte armat entre ciutadans d’un mateix país.
Juntes de Defensa: associacions de militars que es van formar en la segona dècada del segle XX i que defensava les opinions dels militars davant del govern.
Mancomunitat: unió de les diputacions catalanes per gestionar els afers comuns de tota Catalunya. Va durar de 1914 a 1923.
Milicià: home o dona armada que s’organitzava entorn al seu partit o sindicat, a partir de l’inici de la Guerra Civil.
PCE: sigles del Partit Comunista d’Espanya.
Pistolerisme: pràctica de violència contra els obrers, practicada per homes pagats per la patronal.
PSUC: sigles del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que és el nom del partit comunista a Catalunya.
República: sistema polític en el qual el cap de l’estat no és un rei, príncep o similar.
Setmana Tràgica: setmana de disturbis que es va produir a Barcelona en 1909, amb molta violència als carrers. Va esclatar arran de l’embarcament de soldats per anar a la guerra colonial contra el poble marroquí.
UGT: sigles del sindicat socialista. Signifiquen Unió General de Treballadors.
Vaga general: acte polític i social que consisteix en no anar a treballar per protestar contra alguna política del govern.
Colonialisme: procés pel qual els països europeus van conquerir països no europeus, amb l’objectiu de destinar-los a produir matèries primeres, extraure les riqueses naturals, explotar les seves poblacions i enriquir-se a costa d’aquests països.
Cursa d’armament: competència política entre països que consisteix en acumular armament per dissuadir els rivals o bé per poder tenir més força en cas de guerra.
Funcionalisme: escola arquitectònica que construeix pensant en la funció que ha de tenir l’edifici i sense gaires concessions a la decoració supèrflua.
Guerra de trinxeres: o guerra de posicions. Durant la I Guerra Mundial, la guerra es va estancar i hi havia llargs quilòmetres de trinxeres enfrontades.
Imperi continu: idea que tenien alguns països europeus d’aconseguir un imperi africà que travessés el continent de banda a banda.
Impressionisme: moviment pictòric del finals del segle XIX que busca captar l’impacte de la llum sobre un paisatge. Pintaven a l’aire lliure.
Metròpoli: en el període colonial, la metròpoli és el país colonitzador.
Pau armada: idea que calia armar-se fortament per poder mantenir la pau, en base a la por a una guerra de greus conseqüències.
Racisme: doctrina irracional que considera una raça superior a les altres o bé que considera que les races no es poden barrejar.
Reparació de guerres: impostos que les potències vencedores imposen als països vençuts, per reparar les despeses i destrosses de la I Guerra Mundial.
Societat de Nacions: institució que sorgeix després de la I Guerra Mundial, a proposta del president Willson, per poder solucionar els problemes internacionals per la via pacífica.
Telègraf: sistema de comunicació que transmet missatges a través d’un codi, a través de la línia telegràfica.
Triple Aliança: aliança militar que signaren Alemanya, l’Imperi Austro-Hongarès i Itàlia.
Triple Entesa: aliança militar que signaren França, Rússia i el Regne Unit.
Bolxevic: partit polític rus que defensava l’accés al socialisme per la via revolucionària ràpida.
Camises negres: anomenaven així els feixistes italians que formaven grups armats. Eren seguidors de Mussolini.
Camp de concentració: llocs on es concentren presoners de guerra o opositors al sistema. Diferents als camps d’extermini, pensats com a màquines de matar.
Consumisme: estil de vida basat en el consum de productes de tot tipus i de necessitat no sempre clara.
Crac del 29: es diu així l’enfonsament de la borsa de Nova York, precedida d’un crisi agrària mundial i de l’enfonsament del sistema bancari dels Estats Units. Es va estendre a tot el món i va implicar un augment de l’atur.
Dictadura: sistema de govern en el qual el governant no és elegit, sinó que hi accedeix o conservar el poder per la força (militar o civil).
Dictadura feixista: sistema polític que implica una alternativa al creixent moviment socialista. El poder es concentra en un líder i un partit que exalten el passat mític de la nació i que eradiquen qualsevol rastre d’oposició.
Espai vital: en el pensament de Hitler i dels nazis, espai que necessitava Alemanya per a desenvolupar-se com a civilització. Per això calia sotmetre i despoblar zones del seu voltant.
Estalinisme: règim polític comunista de la Unió Soviètica (antiga Rússia), dirigit per Stalin. Considerava, doctrinalment, que la revolució socialista podia arribar directament a un país camperol i que no calia passar per la fase capitalista.
Exèrcit Blanc: exèrcit contrarevolucionari rus, que lluitava contra els comunistes.
Exèrcit Roig: exèrcit comunista rus, organitzat per Trotsky, que lluitava contra les tropes contrarevolucionàries de l’exèrcit blanc.
Gran Depressió: període de crisi que es dóna a partir del crack del 29 i que enfonsa les economies durant els anys 30, provocant una alta taxa d’atur.
Líder carismàtic: dirigent que té un caràcter especial i que aconsegueix convèncer les masses.
Menxevic: grup polític rus que defensava una arribada al socialisme de forma més graduada. El seu líder era Kerensky.
New Deal: política econòmica del president Roosevelt que va optar per una intervenció de l’etat en l’economia (obres públiques, subsidis d’atur, ajuts socials,...) per sortir de la Gran Depressió. Segueix les idees econòmiques de Keynes.
PCUS: sigles del Partit Comunista de la Unió Soviètica, partit únic de la Unió Soviètica.
Pla quinquenal: plans econòmics que es feien cada cinc anys a la URSS per tal de fixar els objectius de tot el país.
Reich: en alemany vol dir imperi. Hitler considerava que n’hi havia hagut tres: el primer (de Carlemany a Napoleó), el segon (1870-1918) i el fundat per ell.
SA: són les Seccions d’Assalt del partit nazi, que terroritzaven els seus enemics (gent d’esquerres, jueus,...)
Soviet: assemblea que es podia constituir en una fàbrica, un barri, una caserna,... com a fòrmula de participació.
Soviet Suprem: parlament suprem de la Unió Soviètica
Surrealisme: moviment artístic que es distingeix per representar realitats alternatives no reals, produïdes per la imaginació dels autors o pel consum de substàncies al•lucinògenes.
Tsar: deformació de la paraula cèsar, equivalent a emperador a Rússia.
URSS. Sigles de l’estat que es constitueix a l’antic Imperi Rus i que volen dir Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Bloc capitalista: conjunt de països que, després de la II Guerra Mundial, tenien un sistema econòmic capitalista.
Bloc socialista. Conjunt de països que, després de la II Guerra Mundial, tenien un sistema econòmic comunista (o socialisme real).
Bomba atòmica: arma de destrucció massiva utilitzada per primer cop pels Estats Units contra la població civil japonesa indefensa de les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki (agost de 1945)
Coexistència pacífica: política internacional consistent en el reconeixement de l’existència de dos blocs diferents, que poden i han de conviure sense guerra.
Col•laboracionistes: persones que, durant la II Guerra Mundial, col•laboraven amb les forces d’ocupació alemanya.
Cursa d’armaments: es parla així a la lluita dels Estats Units i de la Unió Soviètica per mantenir un nivell d’armament semblant al del seu país rival.
Democràcia popular: és una forma d’anomenar el sistema polític comunista o de socialisme real.
Descolonització: procés pel qual les colònies dels països europeus van aprofitar la crisi que va implica la II Guerra Mundial, per iniciar el camí cap a la independència política.
Disputa ètnica: és una lluita per raons de diferències ètniques (llengua, raça, religió,...)
Doctrina Truman: idees polítiques d’aquest president americà que considerava necessària la intervenció americana a Europa per frenar l’avenç del comunisme.
Eix Roma – Berlín: aliança militar signada entre Alemanya (Hitler) i Itàlia (Mussolini)
Estat satèl•lit: estat teòricament independent però que en realitat té un govern controlat per una potència estrangera veïna.
Gestapo: Policia política alemanya que perseguia els contraris al règim i les ètnies assenyalades pels nazis com a inferiors.
Guerra Freda: període històric en el qual s’enfronten políticament Estats Units i la Unió Soviètica, sense arribar mai a la guerra oberta. Es produeix després de la derrota nazi de 1945.
Guerra llampec: tàctica militar que consisteix en llençar un atac ràpid contra els centres neuràlgics del país atacat.
Holocaust: assassinat massiu de la població jueva d’Europa per part del règim alemany de Hitler.
Lliga Àrab: reunió que associa tots els països de llengua àrab per defensar els seus interessos, molt especialment en contra d’Israel i dels seus aliats nord-americans.
Neocolonialisme: pràctica econòmica que implica que els nous països independents, de fet continuen depenent dels països rics, a nivell econòmic.
OAP: Organització per l’Alliberament de Palestina. Organització política palestina no religiosa, fundada per Yassir Arafat, que lluita pels drets del poble palestí.
ONU: Organització de les Nacions Unides. Institució mundial que vetlla per la pau mundial i busca una sortida dialogada als conflictes o bé acorda intervencions militars de cara a la salvaguarda de les poblacions civils.
OTAN: Organització per al Tractat de l’Atlàntic Nord. Aliança militar liderada pels Estats Units, que inclou els països d’economia capitalista situats per damunt de l’estret de Gibraltar a una banda i altra de l’Atlàntic.
Pacte Antikomintern: pacte anticomunista signat per Alemanya i Japó en contra de la URSS en 1936.
Pacte de Varsòvia: aliança militar que agrupava tots els països de l’Europa Oriental que tenien un sistema econòmic comunista.
Pacte Germanosoviètic: pacte secret, signat en 1939.entre Alemanya i la Unió Soviètica, pel qual es comprometien a no fer-se la guerra.
Pla Marshall: operació econòmica integrada a la doctrina Truman, que consistia en invertir una gran quantitat de diners a Europa Occidental, per tal de millorar la situació social i econòmica i impedir l’extensió del comunisme.
Resistència: conjunt d’organitzacions que, durant la II Guerra Mundial, s’oposaven de forma armada a les forces d’ocupació alemanya.
Teló d’acer: es diu així la frontera entre el bloc comunista i el capitalista.
CECA: associació creada per Itàlia, França i Alemanya en 1951. Vol dir Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer.
CEE: Comunitat Econòmica Europea: associació de països europeus occidentals amb la voluntat de crear un mercat comú. Va ser fundat en 1957 i va evolucionar fins arribar a la Unió Europea.
COMECON: intent de l’Europa socialista de l’est de crear una mena de mercat comú socialista.
Conservadors: persones que tenen una ideologia política que considera que no s’han de produir grans canvis en una societat, o que els canvis han de ser molt graduats.
Crisi del petroli: crisi produïda en 1973 quan, després d’una guerra entre Israel i els països àrabs veïns, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), van decidir rebaixar la producció, provocant un augment del preu del petroli. Això va provocar una crisi econòmica que va afectar tot el món, especialment els països pobres sens petroli.
Cursa espacial: s’anomena així la rivalitat entre la URSS i els Estats Units per aconseguir millors fites que els seus rivals en l’exploració de l’espai exterior.
Desestalinització: procés obert a la URSS després de la mort d’Stalin (1953), consistent en suavitzar la duresa i repressió brutal del dictador Stalin.
Economia submergida: activitats econòmiques que es fan però que no estan reconegudes, bé per la seva naturalesa delictiva (drogues, prostitució), o bé per evitar pagar impostos (tallers il•legals)
Aixecament: revolta armada.
Brigades Internacionals: cos d’intervenvió de voluntaris procedents de tot el món que van venir a Espanya per defensar la República.
CEDA: Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Era una coalició electoral de partits conservadors espanyols.
CNT: sindicat anarquista espanyol (Confederació Nacional del Treball)
Coalició: unió de partits per presentar-se junts a les eleccions.
Cop d’estat: aixecament fet per l’exèrcit que canvia el govern per la força.
Corts: institució espanyola que és la representació dels ciutadans espanyols.
Educació laica: opció educativa que implica que la religió com a fe no té sentit ni lloc en les institucions escolars.
ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. Partit d’esquerres i nacionalista català.
Escola pública: xarxa escolar la titularitat de la qual és de l’estat.
Falange Espanyola: partit fundat per José Antonio Primo de Rivera, que es caracteritzava pel seu nacionalisme castellanista i que emulava els feixisme italià i el nazisme alemany.
FET i de les JONS: partit polític fundat per Franco, resultat de la unió de la Falange Espanyola amb els Carlins. El nom és Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista. El funda per unir les forces polítiques contràries a la República i al sistema democràtic.
Front Popular: coalició electoral d’esquerres que guanya les eleccions de febrer de 1936.
Generalíssim: títol que els militars rebels donen a Francisco Franco, i amb el qual governarà Espanya durant una llarga dictadura.
Generalitat. Institució política catalana que inclou un govern propi amb un president i un Parlament propi de Catalunya.
Govern autònom: govern que té determinats poders en un territori, però que en molts altres aspectes depèn d’un govern central.
Guerra Civil: conflicte armat entre ciutadans d’un mateix país.
Juntes de Defensa: associacions de militars que es van formar en la segona dècada del segle XX i que defensava les opinions dels militars davant del govern.
Mancomunitat: unió de les diputacions catalanes per gestionar els afers comuns de tota Catalunya. Va durar de 1914 a 1923.
Milicià: home o dona armada que s’organitzava entorn al seu partit o sindicat, a partir de l’inici de la Guerra Civil.
PCE: sigles del Partit Comunista d’Espanya.
Pistolerisme: pràctica de violència contra els obrers, practicada per homes pagats per la patronal.
PSUC: sigles del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que és el nom del partit comunista a Catalunya.
República: sistema polític en el qual el cap de l’estat no és un rei, príncep o similar.
Setmana Tràgica: setmana de disturbis que es va produir a Barcelona en 1909, amb molta violència als carrers. Va esclatar arran de l’embarcament de soldats per anar a la guerra colonial contra el poble marroquí.
UGT: sigles del sindicat socialista. Signifiquen Unió General de Treballadors.
Vaga general: acte polític i social que consisteix en no anar a treballar per protestar contra alguna política del govern.
viernes, 28 de enero de 2011
Catalanisme
<
Has de completar-lo.
A finals del segle XIX es van desenvolupar les primeres idees del catalanisme polític. El fracàs de la Primera República Espanyola va portar Alfons XII a dur a terme novament una política centralitzadora. Aquesta actitud topava amb els interessos econòmics i modernitzadors de la burgesia industrial catalana i amb un creixent sentiment popular de catalanitat.
La recuperació de la personalitat catalana va tenir dos vessants: un de cultural, en el moviment de la Renaixença, i un de polític, en el desenvolupament d’un pensament republicà i federalista. El 1885, el Centre Català , format per forces catalanes de totes les tendències, va redactar un Memorial de Greuges que fou presentat al rei. S’hi recollien les aspiracions polítiques i econòmiques de la burgesia catalana i es denunciava el centralisme del govern.
El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava associacions, diaris i particulars que defensaven el dret civil català, va celebrar una assemblea de delegats en la qual es van aprovar les Bases de Manresa, en què es resumien les aspiracions autonomistes de Catalunya. Les Bases van arrelar tota la burgesia catalana i el 1901 es fundà la Lliga Regionalista, que tenia com a objectiu aconseguir l’autonomia de la nació catalana de l’Estat espanyol. Els seus màxims dirigents eren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó . El primer fou nomenat president de la Diputació de Barcelona el 1907.
BASES DE MANRESA
Criteris d'avaluació
HISTÒRIA 2N BATXILLERAT:
25% PARCIAL
15% COMENTARI DE TEXT ( MEMORIAL DE GREUGES, BASES MANRESA)
5% NOTAS CLASSE
10% ACTIVITATS D'AULA ( CARLISME, COMENTARI SENAT, EXERCICIS D'AULA)
5% ESQUEMA CARLISME
40% CONTROL FINAL.
QUALSEVOL DUBTE PODEU VENIR AL DESPATX QUALSEVOL DIMARTS A LES 14.20.
25% PARCIAL
15% COMENTARI DE TEXT ( MEMORIAL DE GREUGES, BASES MANRESA)
5% NOTAS CLASSE
10% ACTIVITATS D'AULA ( CARLISME, COMENTARI SENAT, EXERCICIS D'AULA)
5% ESQUEMA CARLISME
40% CONTROL FINAL.
QUALSEVOL DUBTE PODEU VENIR AL DESPATX QUALSEVOL DIMARTS A LES 14.20.
lunes, 19 de enero de 2009
lunes, 12 de enero de 2009
La Revolució Industrial
La Revolució Industrial en reproductor MP3.
Consulta el teu llibre i contesta a les següents preguntes.
a) Quines són les diferències existents entre la producció artesanal i la industrial?
b) Quines són les principals conseqüències de l'aparició de les fàbriques?
c) Quins creus que són les principals causes que expliquen el ràpid desenvolupament industrial
del sector tèxtil cotoner i de la indústria siderúrgica?
Revolucio Industrial from Escola Vedruna-Àngels
Segona Revolució Industrial
A finals del segle XIX, el món va entrar en una nova fase del procés d’industrialització, en la qual el lideratge econòmic de Gran Bretanya va començar a ser compartit amb noves potències industrials com Alemanya, EEUU i el Japó.
El predomini de la gran indústria i la gran banca es va consolidar, mentre que la tendència a reduir els costos de producció, a fixar els preus i a eliminar la competència va fer néixer l’anomenat capitalisme monopolista o financer.
Noves necessitats i noves possibilitats van permetre al món capitalista continuar la seva expansió i allunyar-se cada vegada més del món subdesenvolupat, a qui explotaren a través d’un colonialisme complet.
Hi va haver un seguit de canvis que van permetre evolucionar la industrialització:
- L’electricitat i el petroli van esdevenir les grans fonts d’energia
- La metal·lúrgia va adquirir un gran impuls provocat per la producció de nous metalls com l’acer inoxidable o l’alumini
- La indústria de l’automòbil, el cinema i els avions van aconseguir una gran expansió
- La fabricació en sèrie, que feia augmentar la producitivitat i disminuir el temps i els costos de fabricació
- Concentració industrial, en què els grans empresaris s’ajunten i es poden d’acord amb els preus dels productes.
![[1850-europa-industrial.JPG]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7URLGSzbOoiE50swOj6Ri80cbT9NB_jQM27CwMJFnMb7j_vSGozi41EGnZUyjb2fk5cpTj1CfLJD3C2qcG3iPb94drvd9iHR9u3LzBVd8mYaZFy_Igjaug1iuTyPN3Q2waxiI7mGa6i8/s640/1850-europa-industrial.JPG)
La industrialització de les societats europees
Anarquisme
Banc
Borsa
Burgesia
mitjana
Capitalisme
Concentració
industrial
Dictadura
del proletariat
Divisió
del treball
Economia
de mercat
|
Fàbrica
Fallida
Ferrocarril
Fordisme
Gran
burgesia
Guaret
Internacionalisme
proletari
Liberalisme
econòmic
Llei
de l’oferta i la demanda
Lliure
canvi
Ludisme
Maquinisme
Marxisme
|
Petita
burgesia
Privatització
Productivitat
Proletariat
Proteccionisme
Revolució
Demogràfica
Revolució
industrial
Segona
Revolució Industrial
|
Siderúrgia
Sindicat
Socialisme
Societat
anònima
Societat
de resistència
Societat
de socors mutu
Taylorisme
Teler
Urbanització
Vapor
|
viernes, 9 de enero de 2009
Apunts Moviment Obrer
Moviment obrer
A mesura que el procés industrialitzador anava fent desaparèixer els antics gremis i els artesans, una nova condició laboral anava generalitzant-se: la del treballador assalariat. La nova classe obrera es va consolidar al llarg de segle XIX, primer a partir d'organitzacions estrictament laborals, i des de mitjan segle amb organitzacions i ideologies que pretenien donar una alternativa al sistema capitalista.
1. La condició obrera durant els primer anys de la Revolució Industrial
La Revolució Industrial i la introducció del maquinisme van provocar una profunda transformació en l'estructura social d'Europa occidental i van determinar el naixement de la moderna classe treballadora.
Els obrers van patir les conseqüències d'aquests canvis sòcio-econòmics:
¨ Es van veure abocats a viure en barris marginats i malsans
¨ Les condicions laborals de les fabriques eren igualment infrahumanes. El treball a la fàbrica era força dur.
¨ La jornada laboral durava 14 o 15 hores dins uns tallers foscos i insalubres, que feien augmentar enormement la incidència de les malalties.
¨ El treball dels nens (des dels 5 anys) i de les dones era molt freqüent, sobretot a la indústria tèxtil, però també a les feines més dures, com ara la mineria.
¨ Els seus salaris eren molt inferiors als dels homes; a Gran Bretanya el jornal d'un nen era el 10 per cent del d'un home adult i el d'una dona no sobrepassava el 30 o el 40 per cent del masculí.
¨ La disciplina laboral era molt dura i els salaris força baixos, que amb prou feines arribaven a assegurar-los la subsistència.
¨ L'Estat no donava cap protecció a la nova classe treballadora, ni hi havia cap reglamentació laboral, i tan sols intervenia quan la llei i l'ordre estaven amenaçats, en cas de vaga o conflictes al carrer.
¨ No existeix cap tipus d’assegurança laboral.
Les primeres lleis que es van ocupar de les condicions de treball van ser les promulgades pel Parlament britànic del 1802, que limitaven la jornada laboral dels nens a 12 hores i imposaven al patró la obligació d'instruir-los. A les dècades centrals del segle, la majoria dels governs van dictar les primeres legislacions obreres:
El 1839, a Prússia es va establir l'obligació del descans dominical
A mesura que el procés industrialitzador anava fent desaparèixer els antics gremis i els artesans, una nova condició laboral anava generalitzant-se: la del treballador assalariat. La nova classe obrera es va consolidar al llarg de segle XIX, primer a partir d'organitzacions estrictament laborals, i des de mitjan segle amb organitzacions i ideologies que pretenien donar una alternativa al sistema capitalista.
1. La condició obrera durant els primer anys de la Revolució Industrial
La Revolució Industrial i la introducció del maquinisme van provocar una profunda transformació en l'estructura social d'Europa occidental i van determinar el naixement de la moderna classe treballadora.
Els obrers van patir les conseqüències d'aquests canvis sòcio-econòmics:
¨ Es van veure abocats a viure en barris marginats i malsans
¨ Les condicions laborals de les fabriques eren igualment infrahumanes. El treball a la fàbrica era força dur.
¨ La jornada laboral durava 14 o 15 hores dins uns tallers foscos i insalubres, que feien augmentar enormement la incidència de les malalties.
¨ El treball dels nens (des dels 5 anys) i de les dones era molt freqüent, sobretot a la indústria tèxtil, però també a les feines més dures, com ara la mineria.
¨ Els seus salaris eren molt inferiors als dels homes; a Gran Bretanya el jornal d'un nen era el 10 per cent del d'un home adult i el d'una dona no sobrepassava el 30 o el 40 per cent del masculí.
¨ La disciplina laboral era molt dura i els salaris força baixos, que amb prou feines arribaven a assegurar-los la subsistència.
¨ L'Estat no donava cap protecció a la nova classe treballadora, ni hi havia cap reglamentació laboral, i tan sols intervenia quan la llei i l'ordre estaven amenaçats, en cas de vaga o conflictes al carrer.
¨ No existeix cap tipus d’assegurança laboral.
Les primeres lleis que es van ocupar de les condicions de treball van ser les promulgades pel Parlament britànic del 1802, que limitaven la jornada laboral dels nens a 12 hores i imposaven al patró la obligació d'instruir-los. A les dècades centrals del segle, la majoria dels governs van dictar les primeres legislacions obreres:
El 1839, a Prússia es va establir l'obligació del descans dominical
El 1843 es va prohibir a França el treball dels menors de 8 anys.
2. Els orígens del moviment obrer
Els anys entre l'aparició de la industrialització i el 1848, aproximadament, van ser anys de formació i d'aprenentatge per a la classe obrera. Importants sectors de treballadors es van adonar que tenien una sèrie de problemes comuns i a poc a poc van anar adquirint consciència que formaven una classe social diferent amb uns objectius propis. Així van sorgir una sèrie de pensadors, que van començar a denunciar les desigualtats socials
del sistema industrial i a assentar les bases del futur pensament socialista.
2. Els orígens del moviment obrer
Els anys entre l'aparició de la industrialització i el 1848, aproximadament, van ser anys de formació i d'aprenentatge per a la classe obrera. Importants sectors de treballadors es van adonar que tenien una sèrie de problemes comuns i a poc a poc van anar adquirint consciència que formaven una classe social diferent amb uns objectius propis. Així van sorgir una sèrie de pensadors, que van començar a denunciar les desigualtats socials
del sistema industrial i a assentar les bases del futur pensament socialista.
2.2. Les primeres organitzacions obreres: el sindicalisme
Potser aquests primers anys de formació de la classe obrera van ser els més difícils, ja que hi havia una dura legislació antiobrera, que prohibia qualsevol mena d'associació de treballadors, i les manifestacions eren durament reprimides. L'acció obrera es va desenvolupar així en dues direccions diferents: en el terreny polític, les classes baixes col·laboraven estretament amb la petita burgesia radical en la lluita per la democratització política (sufragi universal, ampliació de les llibertats polítiques) i, en el terreny sindical, el dret d'associació i la consecució de millores salarials i laborals eren les reivindicacions més sentides.
Les grans dificultats que va trobar per minorar la seva situació i la hostilitat amb què eren rebudes les seves demandes van començar a fer néixer la consciència de la necessitat d'una acció obrera pròpia i independent dels grups burgesos i duta a terme des d'organitzacions exclusivament obreres, els sindicats. L'aparició del moviment sindical va ser la primera separació organitzativa entre burgesia i proletariat, alhora que suposava l’existència d'un sentiment de companyonia i de solidaritat que reforçava la idea que la força material dels obrers per aconseguir les noves reivindicacions només vindria de la seva unió i de l'actuació conjunta.
Ja des del final del segle XVIII existien a Gran Bretanya, país pioner en aquest sentit, organitzacions sindicals clandestines que tenien un sentit mutualista i que mantenien encara un cert caràcter gremial. Eren les anomenades Societats de Socors Mutus, que actuaven com a societats de resistència i van fer possibles les primeres protestes i vagues, que moltes vegades van anar acompanyades d'una forta activitat ludista.
A partir de la derogació de les lleis antiassociatives (1825), el sindicalisme va donar el seu gran pas endavant amb l'organització per John Doherty del Gran Sindicat General de Filadors (1829), que obria el camí cap a la proliferació de nombrosos sindicats. Va ser el 1834 quan, sota la presidència de Robert Owen, es va produir la unió dels diversos sindicats, i es va formar així la
Great Trade Union, que ràpidament va arribar a tenir mig milió d'afiliats.
3. Cap a la independència política del moviment obrer
La dècada de 1840 va ser d’importància vital per a la consecució de la independència política del moviment obrer. La revolució de 1848 a Franja i el cartisme britànic van ser els primers moviments en què el proletaris va prendre la iniciativa i va proposar unes reivindicacions polítiques diferents a les de la burgesia radical. El juny de 1848, a França, el proletaris, lluny de limitar-se a reivindicar el sufragi universal, va començar a oposar-se a la ideologia de la burgesia dominant, i va plantejar la necessitat d'una societat més democràtica i sense classes.
El mateix significat va tenir el moviment cartista, que es va iniciar cap al 1838, quan l'Associació de Treballadors de Londres va redactar l'anomenada Carta del Poble en què es demanava una sèrie de reivindicacions (sufragi universal masculí, vot secret, sou per als diputats, etc.) encaminades a democratitzar la societat britànica. Les peticions anaven acompanyades de manifestacions i de vagues i el 1842 es va crear una Associació Nacional de la Carta, que ha estat considerada el primer partit dels treballadors britànics. Igual que la revolució del 1848, el cartisme no va arribar a assolir l’èxit esperat, però sí que va aconseguir la primera gran victòria econòmica del proletariat, la reducció de la jornada laboral, primer a 12 hores i més endavant a 10 hores (1858).
4. Socialisme i anarquisme Als voltants de l'any 1850 s’inaugurà un període de prosperitat i de creixement econòmic que va permetre una millora en la situació material d'una bona part de la classe treballadora. Les organitzacions obreres van consolidar la seva força i al compàs d'aquests canvis van néixer les ideologies que més profundament havien de penetrar en el pensament obrerista: el socialisme i l'anarquisme.
Tant el socialisme marxista com l’anarquisme parteixen de la crítica al liberalisme econòmic i es presenten com a hereus, i renovadors alhora, de la tradició del socialisme utòpic. Tant Karl Marx i Friedrich Engels com Mikhail A. Bakunin i Piotr A. Kropotkin, principals teòrics d'ambdós corrents respectivament, propugnaven la necessitat de destruir l'ordre burgès i de crear-ne un de nou en què no existís la propietat privada, com a únic mitjà per posar fi a les desigualtats socials i a la misèria obrera. Creien que aquest canvi no es podia produir espontàniament, sinó que hauria de ser el proletariat, mitjançant la revolució, el qui establís aquest nou ordre social sense classes.
A diferencia de l’utopisme, aquestes noves ideologies van exercir una gran influència dins el moviment obrer i el seus líders van tenir una participació molt activa en les organitzacions de treballadors de la seva època.
Moltes són, per això, les diferències que separen ambdues ideologies. El Socialisme marxista parteix de la teoria exposada per primer cop al Manifest comunista (1848), segons la qual tota la història de la humanitat ha estat una lluita permanent entre classes opressores i oprimides. Així, al llarg de la història s'han succeït amos i esclaus, senyors i serfs, i en l'actualitat la societat capitalista enfronta burgesos i proletaris.
A la seva obra magna, El capital, Marx analitza el funcionament de l'economia capitalista, veient en la plusvàlua (apropiació per part del capitalisme d'una part dels guanys produïts pel treball de l'obrer) l'element fonamental de l'explotació capitalista. Per posar fi a aquesta explotació el marxisme proposa:
· Que el proletaris conquereixi el poder polític i creï un nou Estat obrer, la dictadura del proletariat, que tindrà com a primer objectiu la socialització de la propietat.
· La creació de partit obrers per dirigir l’Estat.
· La progressiva desaparició de les diferències socials, és a dir, la societat igualitària i sense classes.
L'anarquisme, que no té un cos doctrinari tan homogeni com el que van elaborar Marx i Engels, critica també la societat capitalista i afirma que una societat que no garanteixi la seguretat material de l'home no pot assegurar el respecte als seus drets fonamentals, la llibertat i la igualtat. A diferència del marxisme, els anarquistes:
· Refusen tot tipus d'Estat, fins i tot el proletari, ja que consideren que impossibilita el ple desenvolupament de la llibertat humana.
· Per la mateixa raó s'oposen als partits polítics i a tota mena de participació en la vida política.
Tant Bakunin com Kropotkin proposaren un nou model de societat d'organització i propietat colectivista i sense Estat, en què la vida social es fonamentés en un contraste lliurement escollit entre els membres de les diferents comunitats. La unió voluntària entre les diverses comunitats, sorgida de la lliure iniciativa dels individus, i no per imposició, portaria al federalisme, forma organitzativa que supliria l’Estat.
5. L'Associació Internacional de Treballadors
El fracàs de les experiències del 1848 va fer créixer entre les organitzacions obreres de diferents països l’evidència que els seus problemes i objectius eren comuns i palesa la necessitat d'enfortir la solidaritat internacional creant organitzacions supranacionals.
De la voluntat d'acció conjunta de les dues classes obreres més evolucionades d'Europa, l'anglesa i la francesa, va néixer el 1864 l'AIT (Associació Internacional de Treballadors), coneguda com la Primera Internacional, a la qual ràpidament es van adherir delegacions de molts altres països.
Ideològicament, la Internacional era ben lluny de ser homogènia. En el seu si es barrejaven diferents corrents, però sobretot van ser els enfrontaments entre marxistes i anarquistes (primer de Marx amb Proudhon i després amb Bakunin) els que a la llarga van impossibilitar el seu funcionament. Marx comptava sobretot amb el suport de les delegacions dels països més industrialitzats, com ara França i Gran Bretanya, mentre que Bakunin va exercir la serva influència en els països on la tradició agrícola i artesanal encara era forta, com Espanya, Suïssa i Itàlia.
L'esclat de la guerra entre França i Alemanya (1870), la derrota del moviment revolucionar¡ de la Comuna de Paris (1871) i la forta repressió contra la Internacional que se'n va derivar van agreujar més les divisions internes en el si de l'AIT.
Al Congrés de la Haia de 1872 Bakunin i altres anarquistes van ser expulsats de l'organització, mentre Marx decidia traslladar-ne la seu a Nova York, on es va dissoldre, el 1876.
La ruptura definitiva entre els dos corrents que havien treballat conjuntament dins l'AIT i que a partir d'aquest moment van seguir camins ben diferents.
6. L'anarco-sindicalisme i la «propaganda pel fet»
L’herència del col·lectivisme bakunista va desembocar a la dècada dels 80 en el corrent anomenat anarco-sindicalista, que veia en els sindicats obrers L’organització més efectiva, tant per aconseguir millores laborals a curt termini com per arribar a la consecució d'una societat sense classes, mitjançant vagues generals revolucionàries. Aquest corrent va tenir el seu primer exponent a França, amb la CGT (fundada el 1895), però va ser a Espanya on va assolir la seva difusió més gran, amb la constitució primer de la Solidaritat Obrera (1907) i més endavant de la Confederació Nacional del Treball (CNT, 1910), que va arribar a tenir prop d'un milió i mig d'afiliats el 1936 i la seva hegemonia va ser total a Catalunya, a Andalusia, a Aragó i al País Valencià.
Un segon corrent anarquista s'oposava a la creació de sindicats i propugnava la creació de grups anarquistes que combatessin la societat burgesa. A l'última dècada del segle XIX van estendre la idea que la propaganda, ni oral ni escrita no pot arrossegar la classe obrera cap a la revolució. Per això es va propugnar la teoria de la propaganda pel fet, que consistia a dur a terme accions violentes contra persones o institucions que tinguessin un fort poder polític o econòmic.
7. Els partits socialistes i la Segona Internacional
La crida que va fer Marx des de l'AIT, l'any 1871, recomanant als obrers de formar partits socialistes de caràcter nacional, va comença.- a tenir ressò a partir de 1875, amb la creació del Partit Socialdemòcrata Alemany. Aquest exemple el van seguir a nombrosos països i els partits socialistes van proliferar arreu d'Europa.
Els nous partits es van proposar la intervenció activa en la política i ràpidament van aconseguir llocs als respectius Parlaments nacionals. Els seus objectius a curt termini eren: el sufragi universal estès a les dones, la separació entre Església i Estat, i la jornada laboral de vuit hores.
Apunts Revolució Industrial
L'augment de la població
Igual com a la major part dels països europeus, la població de la Gran Bretanya es va duplicar al llarg del segle XVIII.
Millora de la xarxa de comunicacions
El fet de poder disposar d'una bona xarxa viària entre les diferents regions de la Gran Bretanya, com ara l'existència de canals navegables, era molt important per al proveïment de primeres matèries i la distribució dels productes elaborats, i també per articular el mercat interior del país.
Mà d'obra barata disponible
El creixement de la població va augmentar les possibilitats de mà d'obra. D’altra banda, molts propietaris que no tenien prou diners per tancar els seus camps i molts jornalers que es van quedar sense feina van emigrar a les ciutats per treballar a les fabriques.
Protecció dels productes nacionals
El 1750 es va prohibir la importació de teixits de cotó de l'índia per beneficiar la producció nacional de llana. A més, aquesta mesura va estimular la creació d'indústries de cotó a Anglaterra.
Primeres matèries barates
Les primeres matèries per a la indústria, com el cotó, s'obtenien a un cost molt baix de les colònies de l'Imperi, sobretot de L’índia, i de les plantacions americanes on treballaven esclaus. Les noves indústries cotoneres van elaborar els seus productes obtenint elevats beneficis.
Fonts d'energia accessibles
La Gran Bretanya era una terra rica en carbó. Això va permetre de disposar d'un combustible molt important per a les noves maquines que generaven energia amb vapor.
L'extracció de carbó va augmentar quan es van incorporar les màquines a la indústria.
1 El naixement de la indústria moderna
Les indústries que van protagonitzar esclat industrial van ser la tèxtil i la siderúrgica. Van ser les primeres a utilitzar les noves tecnologies i els nous sistemes de treball. Per fer possible la seva mecanització, es van invertir els capitals obtinguts del comerç colonial i, en alguns casos, de petites fortunes particulars.
1.1 El cotó
Fins l'any 1700, els teixits elaborats amb cotó, coneguts amb el nom d'indianes, arribaven directament de L’índia, a baix preu, i perjudicaven els interessos de les manufactures angleses que treballaven amb llana i seda.
El govern britànic va decidir la prohibició de l'entrada de les indianes al país, i això va fer que sorgissin arreu de la Gran Bretanya manufactures que compraven a les colònies el cotó a baix preu i fabricaven elles mateixes la roba estampada.
Els teixits de cotó, molt més lleugers i barats que els de llana, es van posar de moda i la demanda va augmentar considerablement. Tot i que la llana era la primera matèria que més s'utilitzava en la indústria tèxtil fins al segle XVIII, a començament del segle XIX es va imposar definitivament el cotó.
Ben aviat, es va començar a produir cotó a les colònies, on els fabricants britànics no tenien competència. Els elevats guanys del comerç colonial van permetre de mecanitzar ràpidament la indústria cotonera, que va ser la primera a incorporar la maquinaria moderna.
Les primeres màquines no eren excessivament cares i es podia començar amb poc capital, obtenint, en canvi, altíssims beneficis.
1.2 Del carbó de coc a l'acer
Les primeres màquines que es van utilitzar en el tèxtil eren de fusta, fins que es va descobrir que el carbó vegetal es podia fer servir en un alt forn de fundició. Les màquines de vapor i els alts forns consumen grans quantitats de carbó vegetal, fet que va amenaçar l’existència dels boscos, fins que va ser substituït per un derivat del carbó mineral, el carbó de coc ( carbó mineral ) , que va ser la font d’energia mes important de la Revolució Industrial.
El ferro es va convertir en un material essencial per a la nova indústria siderúrgica, ja que aquesta subministrava les primeres matèries, acer, ferro colat i ferro forjat, per fabricar l'equipament bàsic de la industrialització: la maquinaria agrícola i industrial, però també el material de guerra i el material per a la xarxa ferroviària. Les noves necessitats van fer créixer la siderúrgia britànica i van estimular les millores tècniques, que van augmentar la seva capacitat de producció.
A diferencia de la indústria cotonera, la siderúrgica requeria un capital elevat per instal·lar i funcionar. Per aquesta raó van adquirir una gran importància els bancs i les societats financeres, que van facilitar els recursos necessaris per al seu desenvolupament.
2 El taller del món
El sorgiment de la indústria a gran escala va fer que la Gran Bretanya estigués en una posició molt avantatjosa respecte de la resta de països, ja que va poder vendre els seus productes sense cap tipus de competència.
Al principi, la major part de la producció tèxtil es va destinar al mercat nacional, cosa que va estimular el comerç interior i les millores del transport i de les comunicacions. Ben aviat, però, la gran producció de la nova indústria va permetre de destinar a l'exportació una gran part de les mercaderies.
Abans de la fi de segle, gairebé la totalitat de la producció es destinava a les colònies. D'aquesta manera, la Gran Bretanya es va convertir, en el segle XVIII, en la primera proveïdora del mercat mundial. El mercat exterior, que s'ampliava constantment, va proporcionar el capital necessari per a la mecanització i el ràpid creixement industrial.
3 Les noves idees econòmiques
Alhora que s'iniciava el desenvolupament industrial a la Gran Bretanya van aparèixer un seguit de pensadors de formació il·lustrada que van fixar els fonaments ideològics per a una nova economia. Tots criticaven els obstacles que el mercantilisme imposava a la producció i defensaven la llibertat de comerç i el dret a la propietat.
A la Gran Bretanya va sorgir una nova concepció de les activitats econòmiques lligada als interessos de la classe que dirigia la industrialització, la burgesia. Es tractava del liberalisme econòmic. Aquesta línia de pensament il·lustrat era defensada per l'anomenada escola clàssica d'economia, on s'aplegaven Adam Smith, David Ricardo i Thomas R. Malthus. Rebutjaven el control de l'Estat sobre les activitats econòmiques i proposaven mesures per garantir una major llibertat, tant en la inversió de diners com en el comerç de mercaderies.
En les seves teories, publicades el 1776, Adam Smith rebutjava el proteccionisme que havien practicat les monarquies europees i demanava una política lliurecanvista, amb una llibertat absoluta de comerç per a totes les activitats econòmiques, basada en la lliure competència. La llibertat de cada persona i el seu interès personal eren els motors de L’economia.
Davant el liberalisme, va sorgir a França la doctrina fisiocràtica, endegada per Quesnay. La fisiocràcia afirmava que la riquesa dels països provenia únicament de l'explotació dels seus recursos naturals. Per tant, la terra era la principal font de riquesa, tot i que també defensaven la plena llibertat de comerç.
4 Nous temps, noves diferències
La Revolució Industrial va consolidar un nou model de societat: la societat industrial. Les diferencies entre les persones ja no venien determinades per l'origen familiar o social, sinó per la propietat privada i la riquesa personal.
4.1 Dels estaments a les classes socials
La societat estamental, de grups socials tancats i privilegiats, va donar pas a una societat basada en les classes socials, obertes i competitives.
En el nou món industrial destacaven dos grups socials: els qui eren propietaris de les fabriques i el nombrós grup d'obrers que hi treballaven. Mentre que la noblesa conservava les seves propietats al camp i tot el seu poder social i econòmic, la burgesia va consolidar la seva posició. Els burgesos dirigien el gran comerç d'ultramar, i molts es van convertir en empresaris de les noves fabriques: era la burgesia industrial. Aquesta burgesia tenia la propietat dels mitjans de producció i dels productes elaborats. Per tant, posseïa els principals elements per produir i obtenir guanys a partir de la iniciativa pròpia. Es va consolidar així el pas al capitalisme industrial, basat en la recerca dels màxims beneficis.
Per la seva banda, la major part de la població formava l'anomenada classe obrera industrial o proletariat. Pagesos, jornalers, treballadors dels gremis, artesans, entre altres, es van convertir en obrers de les fabriques, en treballadors de les mines i en assalariats de feines diverses a les ciutats.
4.2 El treball com a mercaderia
Amb la Revolució Industrial es va establir una nova relació social desigual. El proletariat no tenia cap possibilitat d'accedir a la propietat dels mitjans de producció i només podia oferir el seu treball per sobreviure. Homes, dones i nens obtenien salaris insignificants a canvi de la seva força de treball.
Un cop més, la historia ens proporciona unes dades sobre les quals podem reflexionar. l'explotació dels obrers i les pèssimes condicions de vida que patien van ser la conseqüència més negativa de la industrialització. Com a treballadors, les persones tenen dret a unes condicions Laborals adequades: horaris de treball reglamentats, salaris adients, dret al lleure, prestacions socials, etc.
4.3 Una societat urbana
El creixement de les ciutats es va produir paral·lelament al procés d'industrialització. Un hàbitat urbà es va imposar al rural d'una manera gradual.
Al llarg del procés d'industrialització, milers de treballadors es van concentrar en els centres urbans. Les ciutats, però, no estaven preparades per acollir aquesta allau de persones. A la perifèria urbana van sorgir barris obrers massificats insalubres i mal urbanitzats, on sovintejaven la brutícia, la contaminació, el barraquisme, la manca de serveis (neteja de carrers, clavegueres, aigua) i, per tant, les epidèmies de còlera i de tifus.
Es pot afirmar que, amb la nova societat industrial, els treballadors van empitjorar notablement les seves condicions de vida. El pas de l’artesà i el menestral a l'obrer industrial va engrandir encara més les diferencies respecte dels grups socials més poderosos. Els rics augmentaven la seva riquesa, i les classes populars eren encara més pobres i es trobaven més desprotegides.
5 Processos similars en temps dispars
La Gran Bretanya va completar el seu procés d'industrialització a mitjan segle XIX. Mentrestant, uns altres països havien iniciat també la seva revolució industrial seguint l'exemple britànic. França, Bèlgica, Alemanya i els Estats Units, i més tard d'altres, van confirmar la consolidació del capitalisme industrial en el món.
Tots aquests països van experimentar una revolució industrial similar a la britànica, però en un altre moment històric i amb unes circumstancies diferents. En cada cas, el procés industrialitzador es va iniciar perquè es van donar unes condicions determinades i es va completar amb més o menys rapidesa en funció d'aquestes condicions.
Els historiadors han pogut establir en quin moment es va iniciar la revolució industrial en cada país gràcies a l'estudi de les dades econòmiques de l’època que es conserven en els arxius públics i en els d'empreses. Aquestes dades han demostrat en quin moment es van produir els primers símptomes d'industrialització en cada país, com a la Gran Bretanya, cap al 1780, o a França, entre 1830 i 1840.
En aquest fet radica precisament la importància de la Revolució Industrial a la Gran Bretanya. D'una banda, havia estat la capdavantera, la qual cosa li va comportar importants avantatges econòmics. D'altra banda, l'estudi de les seves circumstancies ha permès de situar amb més facilitat l'inici de l’esclat industrial en altres indrets en èpoques posteriors.
6 Catalunya, el camí cap a la industrialització
Catalunya va ser un dels països que va començar la revolució industrial en el segle XIX. Tot i que el procés d'industrialització ja s'havia iniciat en el segle XVIII, no va ser fins al 1830 que la indústria catalana es va mecanitzar i va encetar un esclat industrial similar al de la Gran Bretanya.
En el transcurs del segle XVIII, Catalunya va experimentar un creixement continuat en tots els aspectes, no solament de la població i l'agricultura, com ja hem vist, sinó també del comerç i la manufactura.
Els catalans van tornar a fer-se a la mar per comerciar directament amb les colònies americanes. Els capitals que va proporcionar aquest comerç van possibilitar l'impuls definitiu cap a la societat industrial del nostre país.
6.1 Via lliure a Amèrica
L'any 1778, el rei Caries III va autoritzar diversos ports catalans a comerciar sense intermediaris amb el continent americà. D'aquesta manera quedava oficialment abolit l'antic monopoli comercial dels castellans i també els privilegis dels quals gaudien tradicionalment els ports de Sevilla i, més tard, Cadis.
El comerç de Catalunya amb Amèrica es basava en l'exportació de productes propis, sobretot els vins i l'aiguardent, i els productes manufacturats tèxtils, com les indianes, els teixits de seda, llana i cotó, i també el paper. De tornada, els vaixells catalans carregaven especialment argent i or, sucre, cacau, cuirs, cotó, pebre i tints per a l'estampació de les indianes.
El comerç colonial va oferir unes possibilitats de guany molt superiors a les dels mercats locals i peninsulars, i va comportar una sortida molt lucrativa per a la producció catalana, de manera que va servir per equilibrar la balança comercial del Principat.
Els grups socials més beneficiats amb aquests intercanvis van ser els grans mercaders, i els agricultors, que destinaven la producció al comerç americà. Ciutats com Mataró, Reus i el seu port, els Alfacs, Salou, i sobretot Barcelona, van conèixer un tràfic comercial sense precedents.
També es va produir un comerç amb Europa, tant per mar, mitjançant el cabotatge, com per vies terrestres. Catalunya hi participava exportant productes agrícoles a canvi de productes manufacturats.
6.2 Les manufactures tradicionals
El beneficis del comerç amb Amèrica van estimular la protecció de les manufactures que elaboraven productes destinats a les colònies. Malgrat que la indústria cotonera va conèixer una major expansió, algunes indústries tradicionals també es van veure afavorides. La indústria paperera, la del ferro i la construcció naval van experimentar un gran creixement i van mantenir una aparent prosperitat fins a la fi del segle XVIII.
Al llarg del segle XVIII es va incrementar el nombre de molins paperers, ja que el paper era un dels principals productes exportats als ports americans. De les zones medievals on es van originar els molins, a les vores dels rius Anoia i Francolí, es va estendre a altres conques fluvials, com la del Fluvià, el Ter, la Tordera, el Ripoll o el Llobregat.
Les fargues catalanes convertien el mineral en una massa esponjosa de ferro o acer d'alta qualitat, fàcil de modelar. Per això, les fargues, d'origen medieval, van subsistir fins al segle XIX, encara que aleshores ja s'havia desenvolupat el sistema de l'alt forn de fundició.
Les fargues es localitzaven a les comarques pirinenques i prepirinenques, prop dels rius i torrents. El ferro que s'hi obtenia s'utilitzava per a la fabricació d'armes i claus a Ripoll i ganivets a Solsona, a més de ser exportat a Amèrica.
La farga catalana es componia del forn, on es reduïa el mineral; la trompa, per on corria l'aire per avivar el foc del forn, i el mall, que era un martell gros que forjava i estirava la massa.
Tot i que la farga no era originaria de Catalunya, deu el seu nom al fet que va ser perfeccionada al nostre país.
Igual com a la major part dels països europeus, la població de la Gran Bretanya es va duplicar al llarg del segle XVIII.
Millora de la xarxa de comunicacions
El fet de poder disposar d'una bona xarxa viària entre les diferents regions de la Gran Bretanya, com ara l'existència de canals navegables, era molt important per al proveïment de primeres matèries i la distribució dels productes elaborats, i també per articular el mercat interior del país.
Mà d'obra barata disponible
El creixement de la població va augmentar les possibilitats de mà d'obra. D’altra banda, molts propietaris que no tenien prou diners per tancar els seus camps i molts jornalers que es van quedar sense feina van emigrar a les ciutats per treballar a les fabriques.
Protecció dels productes nacionals
El 1750 es va prohibir la importació de teixits de cotó de l'índia per beneficiar la producció nacional de llana. A més, aquesta mesura va estimular la creació d'indústries de cotó a Anglaterra.
Primeres matèries barates
Les primeres matèries per a la indústria, com el cotó, s'obtenien a un cost molt baix de les colònies de l'Imperi, sobretot de L’índia, i de les plantacions americanes on treballaven esclaus. Les noves indústries cotoneres van elaborar els seus productes obtenint elevats beneficis.
Fonts d'energia accessibles
La Gran Bretanya era una terra rica en carbó. Això va permetre de disposar d'un combustible molt important per a les noves maquines que generaven energia amb vapor.
L'extracció de carbó va augmentar quan es van incorporar les màquines a la indústria.
1 El naixement de la indústria moderna
Les indústries que van protagonitzar esclat industrial van ser la tèxtil i la siderúrgica. Van ser les primeres a utilitzar les noves tecnologies i els nous sistemes de treball. Per fer possible la seva mecanització, es van invertir els capitals obtinguts del comerç colonial i, en alguns casos, de petites fortunes particulars.
1.1 El cotó
Fins l'any 1700, els teixits elaborats amb cotó, coneguts amb el nom d'indianes, arribaven directament de L’índia, a baix preu, i perjudicaven els interessos de les manufactures angleses que treballaven amb llana i seda.
El govern britànic va decidir la prohibició de l'entrada de les indianes al país, i això va fer que sorgissin arreu de la Gran Bretanya manufactures que compraven a les colònies el cotó a baix preu i fabricaven elles mateixes la roba estampada.
Els teixits de cotó, molt més lleugers i barats que els de llana, es van posar de moda i la demanda va augmentar considerablement. Tot i que la llana era la primera matèria que més s'utilitzava en la indústria tèxtil fins al segle XVIII, a començament del segle XIX es va imposar definitivament el cotó.
Ben aviat, es va començar a produir cotó a les colònies, on els fabricants britànics no tenien competència. Els elevats guanys del comerç colonial van permetre de mecanitzar ràpidament la indústria cotonera, que va ser la primera a incorporar la maquinaria moderna.
Les primeres màquines no eren excessivament cares i es podia començar amb poc capital, obtenint, en canvi, altíssims beneficis.
1.2 Del carbó de coc a l'acer
Les primeres màquines que es van utilitzar en el tèxtil eren de fusta, fins que es va descobrir que el carbó vegetal es podia fer servir en un alt forn de fundició. Les màquines de vapor i els alts forns consumen grans quantitats de carbó vegetal, fet que va amenaçar l’existència dels boscos, fins que va ser substituït per un derivat del carbó mineral, el carbó de coc ( carbó mineral ) , que va ser la font d’energia mes important de la Revolució Industrial.
El ferro es va convertir en un material essencial per a la nova indústria siderúrgica, ja que aquesta subministrava les primeres matèries, acer, ferro colat i ferro forjat, per fabricar l'equipament bàsic de la industrialització: la maquinaria agrícola i industrial, però també el material de guerra i el material per a la xarxa ferroviària. Les noves necessitats van fer créixer la siderúrgia britànica i van estimular les millores tècniques, que van augmentar la seva capacitat de producció.
A diferencia de la indústria cotonera, la siderúrgica requeria un capital elevat per instal·lar i funcionar. Per aquesta raó van adquirir una gran importància els bancs i les societats financeres, que van facilitar els recursos necessaris per al seu desenvolupament.
2 El taller del món
El sorgiment de la indústria a gran escala va fer que la Gran Bretanya estigués en una posició molt avantatjosa respecte de la resta de països, ja que va poder vendre els seus productes sense cap tipus de competència.
Al principi, la major part de la producció tèxtil es va destinar al mercat nacional, cosa que va estimular el comerç interior i les millores del transport i de les comunicacions. Ben aviat, però, la gran producció de la nova indústria va permetre de destinar a l'exportació una gran part de les mercaderies.
Abans de la fi de segle, gairebé la totalitat de la producció es destinava a les colònies. D'aquesta manera, la Gran Bretanya es va convertir, en el segle XVIII, en la primera proveïdora del mercat mundial. El mercat exterior, que s'ampliava constantment, va proporcionar el capital necessari per a la mecanització i el ràpid creixement industrial.
3 Les noves idees econòmiques
Alhora que s'iniciava el desenvolupament industrial a la Gran Bretanya van aparèixer un seguit de pensadors de formació il·lustrada que van fixar els fonaments ideològics per a una nova economia. Tots criticaven els obstacles que el mercantilisme imposava a la producció i defensaven la llibertat de comerç i el dret a la propietat.
A la Gran Bretanya va sorgir una nova concepció de les activitats econòmiques lligada als interessos de la classe que dirigia la industrialització, la burgesia. Es tractava del liberalisme econòmic. Aquesta línia de pensament il·lustrat era defensada per l'anomenada escola clàssica d'economia, on s'aplegaven Adam Smith, David Ricardo i Thomas R. Malthus. Rebutjaven el control de l'Estat sobre les activitats econòmiques i proposaven mesures per garantir una major llibertat, tant en la inversió de diners com en el comerç de mercaderies.
En les seves teories, publicades el 1776, Adam Smith rebutjava el proteccionisme que havien practicat les monarquies europees i demanava una política lliurecanvista, amb una llibertat absoluta de comerç per a totes les activitats econòmiques, basada en la lliure competència. La llibertat de cada persona i el seu interès personal eren els motors de L’economia.
Davant el liberalisme, va sorgir a França la doctrina fisiocràtica, endegada per Quesnay. La fisiocràcia afirmava que la riquesa dels països provenia únicament de l'explotació dels seus recursos naturals. Per tant, la terra era la principal font de riquesa, tot i que també defensaven la plena llibertat de comerç.
4 Nous temps, noves diferències
La Revolució Industrial va consolidar un nou model de societat: la societat industrial. Les diferencies entre les persones ja no venien determinades per l'origen familiar o social, sinó per la propietat privada i la riquesa personal.
4.1 Dels estaments a les classes socials
La societat estamental, de grups socials tancats i privilegiats, va donar pas a una societat basada en les classes socials, obertes i competitives.
En el nou món industrial destacaven dos grups socials: els qui eren propietaris de les fabriques i el nombrós grup d'obrers que hi treballaven. Mentre que la noblesa conservava les seves propietats al camp i tot el seu poder social i econòmic, la burgesia va consolidar la seva posició. Els burgesos dirigien el gran comerç d'ultramar, i molts es van convertir en empresaris de les noves fabriques: era la burgesia industrial. Aquesta burgesia tenia la propietat dels mitjans de producció i dels productes elaborats. Per tant, posseïa els principals elements per produir i obtenir guanys a partir de la iniciativa pròpia. Es va consolidar així el pas al capitalisme industrial, basat en la recerca dels màxims beneficis.
Per la seva banda, la major part de la població formava l'anomenada classe obrera industrial o proletariat. Pagesos, jornalers, treballadors dels gremis, artesans, entre altres, es van convertir en obrers de les fabriques, en treballadors de les mines i en assalariats de feines diverses a les ciutats.
4.2 El treball com a mercaderia
Amb la Revolució Industrial es va establir una nova relació social desigual. El proletariat no tenia cap possibilitat d'accedir a la propietat dels mitjans de producció i només podia oferir el seu treball per sobreviure. Homes, dones i nens obtenien salaris insignificants a canvi de la seva força de treball.
Un cop més, la historia ens proporciona unes dades sobre les quals podem reflexionar. l'explotació dels obrers i les pèssimes condicions de vida que patien van ser la conseqüència més negativa de la industrialització. Com a treballadors, les persones tenen dret a unes condicions Laborals adequades: horaris de treball reglamentats, salaris adients, dret al lleure, prestacions socials, etc.
4.3 Una societat urbana
El creixement de les ciutats es va produir paral·lelament al procés d'industrialització. Un hàbitat urbà es va imposar al rural d'una manera gradual.
Al llarg del procés d'industrialització, milers de treballadors es van concentrar en els centres urbans. Les ciutats, però, no estaven preparades per acollir aquesta allau de persones. A la perifèria urbana van sorgir barris obrers massificats insalubres i mal urbanitzats, on sovintejaven la brutícia, la contaminació, el barraquisme, la manca de serveis (neteja de carrers, clavegueres, aigua) i, per tant, les epidèmies de còlera i de tifus.
Es pot afirmar que, amb la nova societat industrial, els treballadors van empitjorar notablement les seves condicions de vida. El pas de l’artesà i el menestral a l'obrer industrial va engrandir encara més les diferencies respecte dels grups socials més poderosos. Els rics augmentaven la seva riquesa, i les classes populars eren encara més pobres i es trobaven més desprotegides.
5 Processos similars en temps dispars
La Gran Bretanya va completar el seu procés d'industrialització a mitjan segle XIX. Mentrestant, uns altres països havien iniciat també la seva revolució industrial seguint l'exemple britànic. França, Bèlgica, Alemanya i els Estats Units, i més tard d'altres, van confirmar la consolidació del capitalisme industrial en el món.
Tots aquests països van experimentar una revolució industrial similar a la britànica, però en un altre moment històric i amb unes circumstancies diferents. En cada cas, el procés industrialitzador es va iniciar perquè es van donar unes condicions determinades i es va completar amb més o menys rapidesa en funció d'aquestes condicions.
Els historiadors han pogut establir en quin moment es va iniciar la revolució industrial en cada país gràcies a l'estudi de les dades econòmiques de l’època que es conserven en els arxius públics i en els d'empreses. Aquestes dades han demostrat en quin moment es van produir els primers símptomes d'industrialització en cada país, com a la Gran Bretanya, cap al 1780, o a França, entre 1830 i 1840.
En aquest fet radica precisament la importància de la Revolució Industrial a la Gran Bretanya. D'una banda, havia estat la capdavantera, la qual cosa li va comportar importants avantatges econòmics. D'altra banda, l'estudi de les seves circumstancies ha permès de situar amb més facilitat l'inici de l’esclat industrial en altres indrets en èpoques posteriors.
6 Catalunya, el camí cap a la industrialització
Catalunya va ser un dels països que va començar la revolució industrial en el segle XIX. Tot i que el procés d'industrialització ja s'havia iniciat en el segle XVIII, no va ser fins al 1830 que la indústria catalana es va mecanitzar i va encetar un esclat industrial similar al de la Gran Bretanya.
En el transcurs del segle XVIII, Catalunya va experimentar un creixement continuat en tots els aspectes, no solament de la població i l'agricultura, com ja hem vist, sinó també del comerç i la manufactura.
Els catalans van tornar a fer-se a la mar per comerciar directament amb les colònies americanes. Els capitals que va proporcionar aquest comerç van possibilitar l'impuls definitiu cap a la societat industrial del nostre país.
6.1 Via lliure a Amèrica
L'any 1778, el rei Caries III va autoritzar diversos ports catalans a comerciar sense intermediaris amb el continent americà. D'aquesta manera quedava oficialment abolit l'antic monopoli comercial dels castellans i també els privilegis dels quals gaudien tradicionalment els ports de Sevilla i, més tard, Cadis.
El comerç de Catalunya amb Amèrica es basava en l'exportació de productes propis, sobretot els vins i l'aiguardent, i els productes manufacturats tèxtils, com les indianes, els teixits de seda, llana i cotó, i també el paper. De tornada, els vaixells catalans carregaven especialment argent i or, sucre, cacau, cuirs, cotó, pebre i tints per a l'estampació de les indianes.
El comerç colonial va oferir unes possibilitats de guany molt superiors a les dels mercats locals i peninsulars, i va comportar una sortida molt lucrativa per a la producció catalana, de manera que va servir per equilibrar la balança comercial del Principat.
Els grups socials més beneficiats amb aquests intercanvis van ser els grans mercaders, i els agricultors, que destinaven la producció al comerç americà. Ciutats com Mataró, Reus i el seu port, els Alfacs, Salou, i sobretot Barcelona, van conèixer un tràfic comercial sense precedents.
També es va produir un comerç amb Europa, tant per mar, mitjançant el cabotatge, com per vies terrestres. Catalunya hi participava exportant productes agrícoles a canvi de productes manufacturats.
6.2 Les manufactures tradicionals
El beneficis del comerç amb Amèrica van estimular la protecció de les manufactures que elaboraven productes destinats a les colònies. Malgrat que la indústria cotonera va conèixer una major expansió, algunes indústries tradicionals també es van veure afavorides. La indústria paperera, la del ferro i la construcció naval van experimentar un gran creixement i van mantenir una aparent prosperitat fins a la fi del segle XVIII.
Al llarg del segle XVIII es va incrementar el nombre de molins paperers, ja que el paper era un dels principals productes exportats als ports americans. De les zones medievals on es van originar els molins, a les vores dels rius Anoia i Francolí, es va estendre a altres conques fluvials, com la del Fluvià, el Ter, la Tordera, el Ripoll o el Llobregat.
Les fargues catalanes convertien el mineral en una massa esponjosa de ferro o acer d'alta qualitat, fàcil de modelar. Per això, les fargues, d'origen medieval, van subsistir fins al segle XIX, encara que aleshores ja s'havia desenvolupat el sistema de l'alt forn de fundició.
Les fargues es localitzaven a les comarques pirinenques i prepirinenques, prop dels rius i torrents. El ferro que s'hi obtenia s'utilitzava per a la fabricació d'armes i claus a Ripoll i ganivets a Solsona, a més de ser exportat a Amèrica.
La farga catalana es componia del forn, on es reduïa el mineral; la trompa, per on corria l'aire per avivar el foc del forn, i el mall, que era un martell gros que forjava i estirava la massa.
Tot i que la farga no era originaria de Catalunya, deu el seu nom al fet que va ser perfeccionada al nostre país.
domingo, 30 de noviembre de 2008
sábado, 29 de noviembre de 2008
LA INDUSTRIALITZACIÓ DE LES SOCIETATS EUROPEES
Fes les següents activitats amb els powerpoint del tema. En un document en format word per parelles, en català. Indicant les fonts utilitzades.
1. Busca un mapa de la industrialització d'Europa a mitjan del segle XIX.
2. Què són les enclosures?
3. Per què aquesta época es coineix com l'era del maquinisme?
4. Què va ser la revolució agrària?
1. Busca un mapa de la industrialització d'Europa a mitjan del segle XIX.
2. Què són les enclosures?
3. Per què aquesta época es coineix com l'era del maquinisme?
4. Què va ser la revolució agrària?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)