La Constitució de 1812
La Constitució de 1812 va ser anomenada “La Pepa”. Va ser la primera Constitució de l'Estat espanyol i va ser aprovada per les Corts de Cadis sota el regnat de Josep I. Aquesta Constitució establia un sistema de govern molt liberal: proclamava un ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional, sufragi universal i divisió de poders, el poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts; el judicial residia en els jutges professionals i independents. També proclamava el catolicisme com la religió oficial de l'Estat i restringia i castigava la llibertat d'opinió religiosa.
La Constitució de 1837
La Constitució de 1837 va ser aprovada quan els progressistes havien arribat al poder, amb Juan Álvarez Mendizábal com a capdavanter, i van fer una sèrie de canvis. Van aprovar la Constitució de 1837, però també van decretar la desamortització dels béns de l'Església. Aquesta Constitució proclamava la sobirania nacional, la separació de l'Estat i l'Església, el sufragi censatari i la creació de dues cambres legislatives: el Congrés i el Senat. Aquests canvis van consolidar el règim liberal a Espanya, i això va afavorir una nova classe de propietaris.
La Constitució de 1845
La Constitució de 1845 va ser aprovada sota el regnat d'Isabel II, amb el suport dels liberals moderats, encapçalats pel general Ramon Maria Narváez. Aquesta Constitució tenia un caire molt més conservador i proclamava una doble sobirania, és a dir, una sobirania compartida. Aquesta requeia en dues institucions històriques: la Corona i les Corts. Aquestes es dividien en dues cambres: Congrés i Senat. També es va reduir molt el nombre de ciutadans amb dret a vot, gairebé només podien votar els grans propietaris, i la reina podia nomenar un nombre il·limitat de senadors de designació reial.
La Constitució de 1869
La Constitució de 1869 va ser proclamada per l'Assemblea Constituent quan els lliberals tenien el poder, és a dir, sota la coalició d'unionistes, progressistes i demòcrates, que disposaven d'una àmplia majoria parlamentaria. En canvi, a la dreta hi havia el partit carlista i a l'esquerra els republicans federals, que van aprovar la Constitució de 1873.
En aquesta Constitució, la del 1869, s'hi proclamava el sufragi universal masculí i un ampli marc de drets i llibertats, inclosa la llibertat religiosa, i es va decantar per una monarquia constitucional.
La Constitució de 1873
La Constitució de 1873 va ser aprovada durant la República federal, amb el català Francesc Pi i Maragall com a president, encara que, en realitat, el projecte de Constitució mai va ser aprovat, ja que la República federal no es va arribar a consolidar, per varies raons: en primer lloc, els republicans van arribar al poder profundament dividits i sense cap projecte clar d'Estat; i en segon lloc, sota el mateix concepte de “República federal” hi havia dos models polítics diferents: el d'una confederació d'estats i el d'un estat federal. Aquesta Constitució preveia la formació de 15 estats federats, als quals s'hi afegirien amb igualtat de drets les colònies.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 va ser aprovada per les Corts Constituents, que havien estat triades en unes eleccions per sufragi universal masculí convocades pel govern de Cànovas, que tenia el poder i era de signe conservador. Aquesta Constitució proclamava la sobirania conjunta de les Corts i del rei i dotava el monarca d'àmplies atribucions. També va crear dues cambres parlamentàries, com la Constitució de 1845, que eren el Congrés i el Senat, i que van ser elegides per sufragi censatari. També promulgava una àmplia declaració de drets individuals, proclamava la religió Catòlica com a religió oficial i oferia tolerància als altres cultes, però no plena llibertat.
