La prehistòria

Comprova què saps: Activitat 1.

Material per completar la fitxa.

La Prehistòria

Fes les activitats amb l'ordinador a casa i després imprimeix la pantalla.

Elaboració de treballs

NORMES GENERALS PER A L'ELABORACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

Els treballs es poden presentar escrits a mà o impresos des del processador de textos. Es preferible, però, aquest darrer format. Si es presenten a mà ha de ser amb lletra molt entenedora.
S'han d'escriure a doble espai o un i mig i respectant uns marges amplis. Són preferibles uns marges de 3 cm a dalt, baix i esquerra i 2 cm a la dreta.
S'ha d'elaborar una portada que inclogui:
a) Títol del treball (en majúscules i subratllat); b) Nom i cognoms per ordre alfabètic del primer cognom dels autors/ es c) Curs dels autors/es d) Any acadèmic.
Aquestes dades s'han de situar preferiblement a la part inferior dreta de la portada. També s'ha d'incloure una contraportada en blanc.
El tipus de lletra a utilitzar serà estàndar (Arial, Helvetica, Times New Roman) a una mida de 12 punts. Els paràgrafs s'han de justificar.
L'índex o esquema general se situarà a la primera pàgina i ha d'indicar els diversos apartats del treball amb numeració de capítols, epígrafs i paginació.
S'han de distribuir correctament el text escrit i els gràfics en el paper. Heu d'utilitzar l'espai necessari, ni més ni menys. A les fotografies s'ha d'especificar què es veu i escriure un petit comentari a continuació.
Les pàgines han d'anar numerades.
Cal que consti la bibliografia que heu utilitzat. Les llistes de llibres, revistes, articles de premsa... s'han de citar al final del treball en un capítol anomenat "Bibliografia".
És molt important la netedat en la presentació dels treballs. Eviteu les marques i els gruixos de tippex.
Els treballs s'han d'enquadernar. El format ha de ser al gust dels autors, preferiblement fet amb sobrietat.
D'acord amb el professor/ a, el treball podrà presentar-se en format digital (disquet, CD o per correu electrònic...). Consulteu-li abans.

Presentació dossier o llibreta

Les activitats que realitzaràs al llarg del curs són un element fonamental de treball i aprenentatge.

Per tant, volem donar-te unes indicacions de com s’han de presentar. Recorda que una part important de la teva qualificació s’obté de la correcta presentació de les activitats.

El teu dossier o llibreta.

Paper: format DIN A4 (full) quadriculat o blanc .

Lliurament: les activitats seran presentades grapades amb una portada amb el títol del tema. El mateix dia del control del tema.

Presentació: Escriu en bolígraf blau o negre. Evita, per tant, altres colors i el llapis. Empra sempre marges: el de l’esquerra d’uns tres centímetres. No facis dibuixos personals ni embrutis el paper.

Estructura: És molt important que mantinguis l’estructura del quadern que et proposem.
Indicacions per una correcta presentació.
L’acurada presentació dels teus treballs és un element molt important i en ocasions massa oblidat de la teva feina. Proporciona la primera impressió de les teves capacitats, facilita la lectura, impressiona positivament i permet apreciar de manera òptima els teus coneixements i la teva capacitat de feina.

S’ha d’evitar, per tant:
Una cal·ligrafia que dificulti la lectura.
Una ortografia incorrecta.
L’absència de marges.
Les correccions que impliquin ratlladures i embrutin el paper.
Les línies tortes que desviïn l’escrit al llarg del full.

Què valorarem

La correcció. Correspondència entre la resposta i la qüestió plantejada.
L’acurada presentació de cada activitat i del quadern en general.
El lliurament de les activitats dins el termini marcat pel teu professorat.
La resposta personal, reflexiva i crítica.
La correcta expressió escrita.
La introducció de la resposta amb un subjecte ben definit. T’aconsellem la repetició de l’enunciat de la pregunta.
(Exemple: Pregunta: Què eren els gremis? Resposta. Els gremis eren corporacions d’oficis o associacions que exercien el monopoli d’una activitat artesana.....

Explotació infantil

Activitats:

1. Observa el vídeo següent i redacta una definició de treball infantil perillós.

2.Visita la pàgina assenyalada i contesta a les següents preguntes:

2.a Quines són les principals causes que expliquen aquest tipus d’explotació?

2.b Quines són les principals formes d’explotació infantil?

3. Fes un resum d'aquest fragment.

4. Busca imatges d'explotació Infantil:

4.a Retalla i enganxa algunes fotografies que trobis d’especial interès o impacte al teu àlbum.

(b) Titula cada imatge.

ART ( ampliació)

Feu el comentari d'aquesta obra d'art.

Entrega màxima 22 febrer.

PAU ARMADA

div style="width:425px" id="__ss_6449922">T. 7 la primera guerra mundial 2010

View more presentations from Isabel Moratal.

Alsacia_ Lorena

Alsacia perteneció a Francia de 1648 a 1697 y Lorena estuvo bajo la influencia francesa desde el siglo XVI y perteneció al país desde el XVII. Tras la revolución francesa de 1789, los alsacianos, mayoritariamente de habla alemana y religión protestante, optaron por pertenecer a Francia.
Tras la guerra franco-prusiana de 1870, los dos territorios pasaron a pertenecer al Reich alemán. La política arbitraria alemana y los intentos de "germanización" forzosa hicieron que la mayor parte de la población aceptara de buen grado el retorno a Francia tras el fin de la primera guerra mundial. Sin embargo, las actitudes centralistas tendentes a eliminar los rasgos culturales diferenciadores de estas regiones crearon descontento contra Francia. De 1940 a 1945, tras la invasión nazi, volvieron a manos alemanas, para ser definitivamente francesas tras la derrota de Hitler.
Hoy son zonas muy desarrolladas económicamente y no hay problemas significativos de tipo nacionalista. Estrasburgo, la capital de Alsacia y sede del Parlamento europeo, se ha convertido en un símbolo de la unidad europea y de la amistad franco-alemana. Font d'informació.

Cronologia 2aGM

Cronologia de la 2aGM del professor Carmelo Soriano.

Mira el capítol 2 del llibre els Camins de la felicitat i fe-ne les activitats del marge inferior dret.

Activitat voluntària.

Dilemes

Pots resoldre aquestes pregunte per entendre Ètica i moral.

Què és l'Ètica

La paraula ètica prové del grec êthos i significava, primitivament, estatge, lloc on hom habita. Posteriorment, Aristòtil va afinar aquest sentit i, a partir d'ell, va significar manera d'ésser, caràcter. Així, l'ètica era com una espècie de segona casa o naturalesa; una segona naturalesa adquirida, no heretada com ho és la naturalesa biològica. D’aquesta concepció se’n desprén que una persona pot moldejar, forjar o anar construïnt la seva manera d’ésser o êthos.
Com s'adquireix o moldeja aquest êthos, aquesta manera d'ésser? L'home la construeix mitjançant la creació d'hàbits, uns hàbits que s'assoleixen per repetició d'actes. L’êthos o caràcter d’una persona estaria configurat per un conjunt d’hàbits; i, com si fos un cercle o una roda, aquest êthos o caràcter, intergrat per hàbits, ens porta a realitzar uns determinats actes, uns actes que provenen de la nostra manera de ser adquirida.

La paraula moral tradueix l’expresió llatina moralis, que derivava de mos (en plural mores) i significava costum. Amb la paraula moralis, els romans recollien el sentit grec d'êthos: els costums també s’assoleixen a partir d’una repetició d’actes. No obstant aquest profund parentesc, la paraula moralis tendí a aplicar-se a les normes concretes que han de regir les accions.
Així, doncs, des de l’etimologia, hi ha poca diferència entre ètica i moral: una i altra fan referència a una realitat semblant. Però avui, malgrat que sovint s’usen de manera indistinta com si fossin sinònims, es reconeix que tenen significats divergents.

Escola Atenes

Pots fer les següents activitats test sobre els pensadors:

Aristòtil, també pots fer aquests mots encreuats sobre ell.

Epicur, o pots passejar per els seus textos.


Pots estudiar els valors.

Historia de la filosofía

Check out this SlideShare Presentation:

Historia de la filosofía

View more presentations from slideo. (tags: conceptuales mapas)

Evolució població Espanyola

Fes un comentari del gràfic de població.

Don Quijote De La Mancha

Relleu en Imatges ( Reforç)

Material per alumnes AA.

Com presentar un dossier o llibreta

Presentació del treball o dossier:

- La primera pàgina és la portada. Han de constar-hi el títol del treball ( Ex: Tema 1 : Gea el planeta Terra) i el nom de la persona o persones que han intervingut en la seva elaboració.
- L’índex cal situar-lo en la segona pàgina . En aquest punt s’indiquen les parts del treball, els capítols o apartats i la pàgina on es poden trobar.
- El contingut del dossier, ha d’incloure sempre:
· Resum o esquema del tema. ( Per als temes d’història també fer eix cronològic).
· Fitxes de la unitat o unitats treballades.( Fotocòpies lliurades per la professora).
· Activitats fetes a classe amb el seu enunciat i numerades, corregides amb bolígraf blau o negre.
· Mapes .
· Activitats voluntàries.
- En totes les pàgines numerades, s’han de deixar marges ( 2 cms.) tant als costats, com per dalt i per baix. Per a destacar els capítols es pot usar un altre color o escriure en majúscula. Les idees principals o els conceptes que es volen remarcar també es poden subratllar.
. Cal recordar escriure la data.

Palestina

O. L'ESPAI GEOGRÀFIC.

1. HISTÒRIA DE LA ZONA FINS A LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL (1948).

1.1. BREU VISIÓ HISTÒRICA DE LA ZONA DES DE L'ANTIGUITAT FINS A L'ACABAMENT DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

El poble que va viure a Palestina a l'Antiguitat és el protagonista de la Bíblia. Van ser dominats pels romans. Al segle II dC, en temps de l'emperador Adrià, molts jueus van ser deportats (diàspora), després d'unes revoltes.
Amb la partició de l’Imperi Romà (395 dC), Palestina va passar a la part oriental (Imperi Romà d’Orient), i quan va desaparèixer (476) va formar part de l’Imperi Bizantí.
Al segle VII dC es va integrar a l’Imperi musulmà. El 1099, els croats francesos es van apoderar de Jerusalem (Regne Llatí de Jerusalem). Durant l’època dels mamelucs, va tornar a domini dels musulmans (1216-1516). L’ocupació otomana, el 1516, va fer que Palestina, juntament amb Síria i Egipte, entrés a formar part de l’Imperi otomà (1516-1917).
1.2. EL MANDAT BRITÀNIC (1918-1948).
Durant la I Guerra Mundial, en aquesta zona es van enfrontar els britànics i els turcs (que recolzaven els alemanys). Els britànics van entrar a Jerusalem el desembre de 1917. El 30 d’octubre de 1918, l’Imperi otomà va signar l’armistici i Palestina va ser ocupada per l’exèrcit britànic.
La conferència de pau reunida a París (gener de 1919) va decidir constituir cadascuna de les províncies àrabs de Síria, Líban, Palestina i Iraq, com una entitat diferent administrada segons el règim de mandat. La Conferència de San Remo (abril de 1920) va confiar el mandat de Palestina a Gran Bretanya. El Consell de la SDN ho va ratificar (22 de juliol de 1922) i va ajuntar-hi la Declaració de Balfour (de 1917, que estipulava "l’establiment a Palestina d’una pàtria per al poble jueu").

L’oposició palestina àrab al mandat britànic i a la implantació jueva sionista va provocar alguns motins (1920, 1921, 1929) i la guerrilla de 1936-1939. El Consell Legislatiu juevo-àrab previst pel Llibre Blanc britànic (juny de 1922) no va poder ser creat. Com a desgreuge, les dues comunitats van crear institucions pròpies. Pel costat jueu, el sindicat Histadruth (1920), l’organització militar de la Haganà (1921) i l’Agència Jueva (1922). Pel costat àrab, el Comitè Executiu Àrab (1920) i el Consell musulmà (1921-22), de tendència intransigent.
La comunitat jueva, que augmentava lentament (1880, 24 000 jueus; 1918, 65 000 jueus establerts a Palestina, un 10 % de la població; a partir de 1933, en tres anys, 135 000 jueus van entrar a Palestina; el 1935 hi havia 355 000 jueus per a una població d’1,3 milions d’habitants), va gaudir d’una autonomia en matèries com sanitat, educació i hisenda; en canvi, els àrabs no van rebre més que jurisdicció religiosa.

A la dècada del 1930 la tensió va anar en augment. El 1936 la població àrab de Palestina va començar l’acció guerrillera. El maig de 1939, el govern britànic va publicar un nou Llibre Blanc, que contenia tres disposicions essencials: durant cinc anys la immigració jueva quedava limitada a 15 000 persones per any, les compres de terres es restringien i, fins i tot, es prohibien en una gran part del territori, i en trenta anys havia d’instituir-se l’estat palestí. Això va suscitar l’oposició del moviment sionista, que va organitzar xarxes d’immigració clandestina a Palestina i algunes organitzacions es van dedicar al terrorisme antibritànic.
Al final de la Segona Guerra Mundial, es va anunciar la constitució d’un comitè nord-americà, que va proposar l’admissió immediata de 100 000 jueus. Per la seva banda, Egipte, Iraq, Líban, Aràbia Saudí, Síria, Transjordània i el Iemen, van formar a Alexandria la Lliga Àrab (1945) per defensar l’establiment d’un Estat àrab palestí.
Els britànics, incapaços de controlar la regió, van transferir les seves competències a les Nacions Unides, que el 29 de novembre de 1947, van acordar el repartiment de Palestina entre els dos Estats, àrab i jueu, i la internacionalització de Jerusalem. El refús de la partició per part dels Estats àrabs i els enfrontaments entre sionistes i àrabs palestins, a principis de 1948, van provocar la primera guerra àrabo-israeliana.
2. LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL.

2.1. EL SIONISME.

El sionisme (de Sió, colina de Jerusalem) és un moviment que va tenir per objecte la constitució d’un Estat jueu a Palestina. L’esperança de la tornada del poble jueu a Palestina és una constant del pensament jueu, després de la diàspora. El despertar dels nacionalismes al segle XIX va ser una circumstància que va afavorir l’aparició del nacionalisme jueu. El desencadenament dels pogroms a Rússia a partir de 1881 va actuar de motor decisiu: els estudiants jueus de Jarkov van fundar el 1882 el grup Bilú, que va impulsar la fundació de diverses colònies de pioners a Palestina. El 1894 les comunitats jueves ja agrupaven unes 4 000 persones.
Arran del cas Dreyfus (finals del segle XIX), va aparèixer, per obra del periodista vienès Theodor Herzl (1860-1904), un moviment sionista mundial provist d’estratègia política. En el I Congrés Sionista mundial (1897) es va crear l’organització Sionista mundial i es va elegir un comitè executiu permanent resident a Viena. En el V Congrés sionista (1901) es va crear el Fons nacional jueu per a la compra de terres a Palestina.
Tanmateix Herzl es va trobar amb una allau de dificultats, que només van començar a aplanar-se després de la Primera Guerra Mundial.
El 2 de desembre de 1917 va tenir lloc la declaració de Balfour, que recolzava la creació d’una nació jueva a Palestina. Tanmateix, l’alt comissari britànic a Palestina va frenar el 1921 l’emigració jueva, desitjós de calmar els ànims dels àrabs.
A partir d’aquí, l’apartat 1.2 (El mandat britànic, 1918.1948).

2.2. LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL.

L’Estat d’Israel es va crear el 14 de maig de 1848 (Ben Gurion), hores abans que finalitzés el mandat britànic a Palestina. Reconegut per les potències mundials, Israel es va veure enfrontat de seguida a l’ofensiva dels països àrabs, que no acceptaven la partició (primera guerra àrabo-israeliana). Malgrat la intervenció de l’ONU, la guerra es va perllongar fins l’armistici de 1949.
Com a primera mesura, Israel va començar a crear les seves institucions (democràcia), cosa que va generar una intensa vida política, dominada fins el 1977 pels laboralistes, amb el recolzament de la poderosa central obrera Histadruth. En segon lloc, va sorgir la necessitat de conciliar les tradicions de la Llei Mosaica amb les exigències d’un Estat modern i democràtic i la integració de les minories. I un tercer problema, representat per la necessitat d’obrir immediatament Palestina a la immigració dels jueus de tot el món. Les lleis de 1948, completades el 1952, van reconèixer la nacionalitat israeliana a tots els jueus arribats a Palestina, sense qüestionar els criteris religiosos.
Durant el transcurs de deu anys, Israel va acollir més de 950 000 immigrants, procedents de 74 països diferents. La integració dels immigrants, en molts casos desprovistos de tot, va ser portada a terme fins al 1960 i va suposar la realització de grans esforços col·lectius.
Transformat en un dels Estats més dinàmics de la regió, Israel no va mantenir amb els països de l’est (ideològicament oposats al sionisme) les relacions cordials que mantenia amb occident, com tampoc no va poder trencar el bloqueig de la Lliga Àrab (creada el 1945).

2.3. LES QUATRE GUERRES ÀRABO-ISRAELIANES.

Primera guerra (1948-1949). La fundació de l’Estat d’Israel per l’ONU a les terres de Palestina va ser rebutjada per la Lliga Àrab, i va esclatar la guerra entre el nou Estat i la coalició d’Egipte, Iraq, Síria, Líbia i Transjordània. L’exèrcit àrab va ser derrotat i els israelians van ocupar el Negueb i van establir noves fronteres.
Segona guerra (1956). La nacionalització del canal de Suez per Egipte (juliol) va provocar la invasió de les tropes d’una coalició militar de Gran Bretanya, França i Israel (octubre-novembre). La pressió de l’URSS va obligar a la retirada total i a la restitució de les fronteres a la situació de 1949.
Tercera guerra, anomenada també "guerra dels Sis Dies" (1967). Davant l’amenaça dels pactes militars entre Egipte, Síria, Jordània, Iraq i Algèria, l’exèrcit israelià va envaí el Sinaí el 5 de juny. La lluita, desenvolupada bàsicament en territori egipci, va finalitzar amb una intervenció de l’ONU.
Quarta guerra, també anomenada "guerra del Yom-Kippur" (1973). L’exèrcit egipci va atacar el 6 d’octubre les posicions israelianes de la banda oriental del canal de Suez, mentre les tropes síries, marroquines, algerianes i iraquinianes van atacar el territori d’Israel. L’exèrcit israelià va retrocedir dins el territori egipci, però va ocupar el Golan (Síria) i part de la Transjordània. La lluita va finalitzar el 23 d’octubre per intervenció de l’ONU.
2.4. LA GUERRA DEL LÍBAN (1982).
Alguns s’hi ha referit com la "quinta guerra arabo-israeliana". El Líban havia servit de quarter general de l’OAP durant molt de temps i des allí es preparaven molts dels atacs contra Israel. El 1982 els jueus van realitzar un gran atac al Líban arribant fins els camps de refugiats de Beirut. L’OAP va quedar desmantellada i va haver d’abandonar el país. El 1984 el govern israelià va donar l’ordre de retirada de les seves tropes del Líban.
3. ELS PALESTINS.
3.1. SITUACIÓ DELS PALESTINS.
Arran de la divisió de Palestina entre Israel, Jordània i Egipte, i com a conseqüència de la primera guerra àrabo-israeliana, va començar la dispersió de la població àrab palestina i la presa de consciència de la identitat palestina.
El nombre de palestins va augmentar d’1,3 milions el 1947 a més de 5 milions el 1990; 760 000 palestins resideixen a Israel i 1,5 milions viuen els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza. Més de la meitat dels palestins estan censats com a refugiats per la UNRWA, l’organisme de l’ONU creat el 1990 per donar-los ajuda, després dels èxodes massius de 1948-49 1867. La UNRWA dirigeix els camps de refugiats a Cisjordània, Gaza, Síria, Líban i Jordània. Aquests camps segueixen sent el primer recolzament de la resistència i el lloc de reclutament dels fedayin (combatents palestins).
A Jordània els palestins constitueixen més del 60 & de la població i, jurídicament, són ciutadans, però des dels enfrontaments entre l’exèrcit i les organitzacions de resistència (1970), les activitats polítiques pròpiament palestines han estat prohibides o estrictament controlades.
En els altres països àrabs, els palestins són tractats coma refugiats: han de posseir un permís de residència i generalment tenen els mateixos drets socials i professionals que els àrabs autòctons.
El Líban compta amb més de 400 000 palestins, la meitat dels quals viuen a Beirut o als voltants. Aquesta comunitat, estretament vinculada a l’OAP, està ben integrada a l’economia del país.
Els 250 000 palestins que viuen a Síria estan sotmesos a un rigorós control polític i estan obligats a fer el servei militar.
Més de 700 000 palestins s’han establert als països del Golf Pèrsic (la meitat a Kuwait.
Fora dels països àrabs també hi ha una diàspora palestina de 300 000 membres, una tercera part dels quals es troben a Amèrica del Nord.
3.2. L'OAP. ARAFAT. LA INTIFADA.
El Moviment per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és una organització creada el 1964 en el marc de la Lliga Àrab pel primer Consell Nacional Palestí, amb l’objectiu bàsic de crear un estat palestí dins les fronteres històriques de Palestina. Va agrupar deu moviments guerrillers existents, entre els que destacava al Fatah. Va crear un Exèrcit d’Alliberament de Palestina (EAP).
Després de la guerra dels Sis Dies (juny del 1967), al Fatah i el seu cap Yasir Arafat es van imposar al capdavant de l’OAP, que es va convertir en una coalició d’organitzacions político-militars autònomes i va adoptar una carta nacional (1968), que predicava la prioritat de la lluita de guerrilla contra l’OAP. En principi, l’OAP defensava la reconquesta de Palestina; però, des del 1974, reivindica l’establiment, al costat d’Israel, d’un Estat palestí a Cisjordània i Gaza. Després del 1968, grups pertanyents a l’OAP van recórrer al terrorisme, amb nombroses accions terroristes que van commocionar el món.
L’OAP reuneix cada any un Consell Nacional Palestí, que elegeix un comitè executiu i un consell central. Arafat es manté com a cap. Establerta a Amman (Jordània) fins la seva expulsió el 1970-71, els òrgans de l’OAP es van instal·lar a Beirut fins la invasió israeliana (1982), i més tard a Tunis.
La Lliga Àrab va donar a l’OAP la mateixa consideració que a un Estat (1976) i la va reconèixer com a única representant legítima del poble palestí. El 1974, l’ONU la va admetre en qualitat d’observadora i com a membre d’una comissió especialitzada en els drets dels palestins.
El 1987 Yasir Arafat va aconseguir unificar les diferents tendències de l’organització. Després de l’esclat de la inserrucció popular palestina (Intifada: aixecament popular palestí contra l’ocupació militar d’Israel dels territoris de Cisjordània i Gaza, i contra la creació en ells de nous assentaments de colons jueus) dins dels territoris ocupats per Israel (desembre de 1987) i la ruptura de relacions entre Jordània i Cisjordània (juliol de 1988), l’OAP va proclamar, al novembre de 1988, la creació d’un Estat independent a Palestina.
4. ELS DARRERS ANYS. ELS INTENTS DE PACIFICACIÓ.
A la dècada del 1980, el conflicte es va polaritzar entre l’OAP (com a representant del poble palestí) i les autoritats israelianes. A partir de finals de 1987 la resistència palestina es va concretar en la intifada. La insostenible situació de finals dels 80 va fer iniciar un procés de pau a la dècada dels 90 que va vèncer nombrosos obstacles per a ambdues parts.
El punt de partença per al procés de pau va ser l’autoproclamació de la independència de Palestina el 1988. La diplomàcia internacional va aconseguir reunir una Conferència de Pau per a l’Orient Pròxim, celebrada en dues fases (Madrid, octubre del 1991, i Washington, desembre del 1991), amb delegacions d’Israel, Líban, Síria, Egipte i una jordano-palestina. Les negociacions van ser llargues i van suposar el desenvolupament de la fórmula "pau per territoris".
El 1993 es va fer públic l’acord històric per a l’autonomia política de la franja de Gaza i de Jericó, a la Cisjordània, obrint-se la porta a una futura devolució de territoris. Però el més important d’aquella data històrica va ser el reconeixement explícit i mutu entre Isaac Rabin, primer ministre israelià, i Yasir Arafat, líder de l’OAP i representant del poble palestí. El 1995, a Washington, es va aprofundir en el procés de pau i es va acordar la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris autònoms i ampliant-se l’autonomia a set municipis més de Cisjordània.
Tanmateix el procés de pau ha tingut nombroses alteracions, degut sobretot a l’existència d’un sector de la societat israeliana fortament contrària als palestins. En aquest grup hi ha els colons de les zones ocupades que se senten desprotegits per la nova situació, i els fonamentalistes hebreus, extremistes religiosos igualment contraris a qualsevol entesa amb l’enemic secular.
Aquest tensió interna en l’àmbit israelià va desembocar en l’assassinat d’Isaac Rabin, cap visible del procés de pau, a mans d’un ultradretà (1995) i en el triomf subsegüent (1997) de Benjamí Netanyahu, un conservador recolzat per les minories religioses ortodoxes.
El 1998, sota els auspicis del govern dels EUA, es va acordar una nova cessió de territoris de Gaza i Cisjordània (13 %) a les autoritats palestines, a canvi d’un reforçament de les mesures de seguretat contra el terrorisme fonamentalista islàmic dels grups oposats al govern d’Arafat.
Un nou clima d’esperança es va obrir després de les eleccions del 1999, en les que el laboralista Barak va obtenir una significativa victòria amb un programa basat en assolir un acord de pau estable entre les autoritats palestines i al resta de països veïns, encara que el pessimisme va tornar a planejar després de la ruptura de les conversacions de pau i un nou ressorgiment de la intifada, durament reprimida per l’exèrcit israelià.
A l’inici del segle XXI la situació s’ha complicat encara més amb la victòria de l’ultranacionalista Ariel Sharon a les eleccions del 2001. Les represàlies de l’exèrcit israelià contra la intifada i els atemptats palestins han sovintejat cada vegada més, arribant-se a un clima de pre-guerra. Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra els EUA han fet augmentar encara més el radicalisme israelià, arribant a finals del 2001 i principis del 2002 a una guerra oberta, però no declarada, en què les accions terroristes i de represàlia són constants.

Mapa Històric

El mapa històric reflecteix fets i esdeveniments en un espai i temps determinat. Per tant és una eina molt útil per situar geogràficament dades de qualsevol mena (econòmiques, militars, demogràfiques, polítiques, culturals, ofereix la possibilitat de sintetitzar situacions complexes i és una font d'informació imprescindible.
Troba (o crea) un mapa historiogràfic per descriure algun aspecte de la teva època i després comenta'l segons aquests paràmetres:
1r PAS OBSERVAR EL MAPA I SITUAR-LO HISTÒRICAMENT
Aquí hem d'incloure les llegendes a peu de mapa.
2n PAS DESCRIURE EL MAPA
S'ha d'explicar:
- El tema concret del que informa el mapa
- La cronologia que abasta.
- L'espai geogràfic general que inclou el mapa i esmentar les unitats polítiques més importants que hi apareixen.
3r PAS CAUSES
Aquí hauràs de contextualitzar històricament el mapa
4t PAS CONCLUSIONS
S'ha de fer una reflexió sobre la importància dels fets descrits.

comentari d'un gràfic

Els gràfics són una font explicativa i sintetitzadora molt important. Cerqueu, o millor encara creeu vosaltres, un gràfic (de sectors, de barres, de piràmide, de vectors...) i comenteu-lo amb les següents directrius:
- Descriure el gràfic: magnituds, cronologia, naturalesa (és a dir econòmica, demogràfica, etc)
- Descripció detallada del gràfic i els resultats
- Explicació de les causes de la forma del gràfic
- Citar les conseqüències de la forma del gràfic

Eix cronològic

Un eix cronològic és un gràfic lineal que ens permet disposar de manera ordenada una sèrie d'etapes històriques o esdeveniments compresos entre dues dates o períodes determinats. Per fer un eix cronològic hem de seguir els passos següents:
1r PAS RELACIÓ DELS ESDEVENIMENTS
Es tracta de fer la tria dels esdeveniments històrics que es representaran a l'eix.
2n PAS TRAÇAR UNA LÍNIA VERTICAL O HORITZONTAL
Per a construir el gràfic. A partir d'aquesta línia podem donar forma rectangular a l'eix.
3r PAS SITUAR L'INICI I EL FINAL DEL PERÍODE
Aquest inici i final seran els extrems de la línia.
4t PAS DIVIDIR LA LÍNIA PROPORCIONALMENT
Per a poder veure a un cop d'ull la durada dels fets que s'hi representen.
5è PAS SITUAR LA RESTA DE DADES I NOMS
Situar tots les dades i els noms que volem que apareguin en el gràfic dels triats al pas 1.
6è PAS PINTAR EL GRÀFIC
Per facilitar-ne la lectura.
7è PAS INTERPRETAR
Interpretar la informació i extreure'n les conclusions.

Comentari de text històric

COM LLEGIR UN DOCUMENT HISTÒRIC?

Els textos i els documents històrics són la principal font per al coneixement del passat. els textos ens permetran realitzar un treball d'anàlisi i de reflexió, per poder aconseguir cada cop més un esperit crític, com més personal millor. El punt de partida és sempre la lectura atenta del text i també subratllar-ne les idees més importants. Un cop fet això, per treballar el text pots seguir el camí següent:

1.Enquadrament del text

-Naturalesa del text (memòries, cartes, cròniques, premsa, relats, lleis, tractats...)

-Tema a què es refereix el text.

-Si el text és datat, és important fer referència al significat de la cronologia

-Si el text ho permet, es fa una referència a l'autor, al destinatari i a les circumstàncies en què va ser escrit.



2.Anàlisi del text:

Consisteix en una sinopsi de les idees principals. Cal evitar copiar frases literals, encara que semblin importants. S'han d'ordenar les idees principals i expressar-les amb paraules pròpies.



-Entorn històric del text

Aquest és potser el punt més important del comentari. Consisteix a centrar-se en el moment històric a què fa referència el document i a explicar a què responen i com cal situar les idees que surten. Aquí és on s'han de posar els coneixement que sabeu del moment històric.

Conclusions

Es convenient també una petita valoració del document:

Projecció del text (importància davant els fets històrics posteriors)

Crítica (valor actual del text i de les afirmacions que fa)

Aportació personal (si el text admet polèmica)

Revolució Francesa

Versalles


Dibuixos animats, 2,3

Vídeo Sida

Cal fer-ne un resum

Breu Història de Catalunya

Una síntesi de la història de Catalunya, des del paleolític fins a les Olimpíades del 1992, a través d'alguns dels seus episodis més característics: la prehistòria, les colonitzacions de l'antiguitat, la romanització, les invasions i llurs aportacions culturals, els comtats medievals, el naixement polític de Catalunya, etc. fins a la recuperació de la democràcia i de l'Estatut d'Autonomia.
(Material de la Generalitat)

Guerres Carlines

">

Las desamortizaciones

">

Més Informació .

Geografia Europa

( Mapa Editorial La Galera)

Mapes Flash Interactius

IMPERIALISMO

La Revolució Industrial

La Revolució Industrial en reproductor MP3.

Esquema - Apunts ( Castellà) -Apunts ( Català)

U3. La revolució Industrial (1) from Eladi Fernàndez

Consulta el teu llibre i contesta a les següents preguntes.
a) Quines són les diferències existents entre la producció artesanal i la industrial?
b) Quines són les principals conseqüències de l'aparició de les fàbriques?
c) Quins creus que són les principals causes que expliquen el ràpid desenvolupament industrial
del sector tèxtil cotoner i de la indústria siderúrgica?

REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I MOVIMENT OBRER 4ESO 

Revolucio Industrial from Escola Vedruna-Àngels

Segona Revolució Industrial

A finals del segle XIX, el món va entrar en una nova fase del procés d’industrialització, en la qual el lideratge econòmic de Gran Bretanya  va començar a ser compartit amb noves potències industrials com Alemanya, EEUU i el Japó.

El predomini de la gran indústria i la gran banca es va consolidar, mentre que la tendència a reduir els costos de producció, a fixar els preus i a eliminar la competència va fer néixer l’anomenat capitalisme monopolista o financer.

Noves necessitats i noves possibilitats van permetre al món capitalista continuar la seva expansió i allunyar-se cada vegada més del món subdesenvolupat, a qui explotaren a través d’un colonialisme complet.

Hi va haver un seguit de canvis que van permetre evolucionar la industrialització:

• L’electricitat i el petroli van esdevenir les grans fonts d’energia
• La metal·lúrgia va adquirir un gran impuls provocat per la producció de nous metalls com l’acer inoxidable o l’alumini
• La indústria de l’automòbil, el cinema i els avions van aconseguir una gran expansió
• La fabricació en sèrie, que feia augmentar la producitivitat i disminuir el temps i els costos de fabricació
• Concentració industrial, en què els grans empresaris s’ajunten i es poden d’acord amb els preus dels productes.

U3. rev industrial (2) from Eladi Fernàndez

La industrialització de les societats europees

Anarquisme Banc Borsa Burgesia mitjana Capitalisme Concentració industrial Dictadura del proletariat Divisió del treball Economia de mercat

Fàbrica Fallida Ferrocarril Fordisme Gran burgesia Guaret Internacionalisme proletari Liberalisme econòmic Llei de l’oferta i la demanda Lliure canvi Ludisme Maquinisme Marxisme

Petita burgesia Privatització Productivitat Proletariat Proteccionisme Revolució Demogràfica Revolució industrial Segona Revolució Industrial

Siderúrgia Sindicat Socialisme Societat anònima Societat de resistència Societat de socors mutu Taylorisme Teler Urbanització Vapor

Apunts Moviment Obrer

Moviment obrer

A mesura que el procés industrialitzador anava fent desaparèixer els antics gremis i els artesans, una nova condició laboral anava generalitzant-se: la del treballador assalariat. La nova classe obrera es va consolidar al llarg de segle XIX, primer a partir d'organitzacions estrictament laborals, i des de mitjan segle amb organitzacions i ideologies que pretenien donar una alternativa al sistema capitalista.


1. La condició obrera durant els primer anys de la Revolució Industrial

La Revolució Industrial i la introducció del maquinisme van provocar una profunda transformació en l'estructura social d'Europa occidental i van determinar el naixement de la moderna classe treballadora.
Els obrers van patir les conseqüències d'aquests canvis sòcio-econòmics:

¨ Es van veure abocats a viure en barris marginats i malsans
¨ Les condicions laborals de les fabriques eren igualment infrahumanes. El treball a la fàbrica era força dur.
¨ La jornada laboral durava 14 o 15 hores dins uns tallers foscos i insalubres, que feien augmentar enormement la incidència de les malalties.
¨ El treball dels nens (des dels 5 anys) i de les dones era molt freqüent, sobretot a la indústria tèxtil, però també a les feines més dures, com ara la mineria.
¨ Els seus salaris eren molt inferiors als dels homes; a Gran Bretanya el jornal d'un nen era el 10 per cent del d'un home adult i el d'una dona no sobrepassava el 30 o el 40 per cent del masculí.
¨ La disciplina laboral era molt dura i els salaris força baixos, que amb prou feines arribaven a assegurar-los la subsistència.
¨ L'Estat no donava cap protecció a la nova classe treballadora, ni hi havia cap reglamentació laboral, i tan sols intervenia quan la llei i l'ordre estaven amenaçats, en cas de vaga o conflictes al carrer.
¨ No existeix cap tipus d’assegurança laboral.

Les primeres lleis que es van ocupar de les condicions de treball van ser les promulgades pel Parlament britànic del 1802, que limitaven la jornada laboral dels nens a 12 hores i imposaven al patró la obligació d'instruir-los. A les dècades centrals del segle, la majoria dels governs van dictar les primeres legislacions obreres:
El 1839, a Prússia es va establir l'obligació del descans dominical

El 1843 es va prohibir a França el treball dels menors de 8 anys.

2. Els orígens del moviment obrer

Els anys entre l'aparició de la industrialització i el 1848, aproximadament, van ser anys de formació i d'aprenentatge per a la classe obrera. Importants sectors de treballadors es van adonar que tenien una sèrie de problemes comuns i a poc a poc van anar adquirint consciència que formaven una classe social diferent amb uns objectius propis. Així van sorgir una sèrie de pensadors, que van començar a denunciar les desigualtats socials
del sistema industrial i a assentar les bases del futur pensament socialista.

2.2. Les primeres organitzacions obreres: el sindicalisme

Potser aquests primers anys de formació de la classe obrera van ser els més difícils, ja que hi havia una dura legislació antiobrera, que prohibia qualsevol mena d'associació de treballadors, i les manifestacions eren durament reprimides. L'acció obrera es va desenvolupar així en dues direccions diferents: en el terreny polític, les classes baixes col·laboraven estretament amb la petita burgesia radical en la lluita per la democratització política (sufragi universal, ampliació de les llibertats polítiques) i, en el terreny sindical, el dret d'associació i la consecució de millores salarials i laborals eren les reivindicacions més sentides.
Les grans dificultats que va trobar per minorar la seva situació i la hostilitat amb què eren rebudes les seves demandes van començar a fer néixer la consciència de la necessitat d'una acció obrera pròpia i independent dels grups burgesos i duta a terme des d'organitzacions exclusivament obreres, els sindicats. L'aparició del moviment sindical va ser la primera separació organitzativa entre burgesia i proletariat, alhora que suposava l’existència d'un sentiment de companyonia i de solidaritat que reforçava la idea que la força material dels obrers per aconseguir les noves reivindicacions només vindria de la seva unió i de l'actuació conjunta.
Ja des del final del segle XVIII existien a Gran Bretanya, país pioner en aquest sentit, organitzacions sindicals clandestines que tenien un sentit mutualista i que mantenien encara un cert caràcter gremial. Eren les anomenades Societats de Socors Mutus, que actuaven com a societats de resistència i van fer possibles les primeres protestes i vagues, que moltes vegades van anar acompanyades d'una forta activitat ludista.
A partir de la derogació de les lleis antiassociatives (1825), el sindicalisme va donar el seu gran pas endavant amb l'organització per John Doherty del Gran Sindicat General de Filadors (1829), que obria el camí cap a la proliferació de nombrosos sindicats. Va ser el 1834 quan, sota la presidència de Robert Owen, es va produir la unió dels diversos sindicats, i es va formar així la
Great Trade Union, que ràpidament va arribar a tenir mig milió d'afiliats.

3. Cap a la independència política del moviment obrer

La dècada de 1840 va ser d’importància vital per a la consecució de la independència política del moviment obrer. La revolució de 1848 a Franja i el cartisme britànic van ser els primers moviments en què el proletaris va prendre la iniciativa i va proposar unes reivindicacions polítiques diferents a les de la burgesia radical. El juny de 1848, a França, el proletaris, lluny de limitar-se a reivindicar el sufragi universal, va començar a oposar-se a la ideologia de la burgesia dominant, i va plantejar la necessitat d'una societat més democràtica i sense classes.

El mateix significat va tenir el moviment cartista, que es va iniciar cap al 1838, quan l'Associació de Treballadors de Londres va redactar l'anomenada Carta del Poble en què es demanava una sèrie de reivindicacions (sufragi universal masculí, vot secret, sou per als diputats, etc.) encaminades a democratitzar la societat britànica. Les peticions anaven acompanyades de manifestacions i de vagues i el 1842 es va crear una Associació Nacional de la Carta, que ha estat considerada el primer partit dels treballadors britànics. Igual que la revolució del 1848, el cartisme no va arribar a assolir l’èxit esperat, però sí que va aconseguir la primera gran victòria econòmica del proletariat, la reducció de la jornada laboral, primer a 12 hores i més endavant a 10 hores (1858).




4. Socialisme i anarquisme Als voltants de l'any 1850 s’inaugurà un període de prosperitat i de creixement econòmic que va permetre una millora en la situació material d'una bona part de la classe treballadora. Les organitzacions obreres van consolidar la seva força i al compàs d'aquests canvis van néixer les ideologies que més profundament havien de penetrar en el pensament obrerista: el socialisme i l'anarquisme.

Tant el socialisme marxista com l’anarquisme parteixen de la crítica al liberalisme econòmic i es presenten com a hereus, i renovadors alhora, de la tradició del socialisme utòpic. Tant Karl Marx i Friedrich Engels com Mikhail A. Bakunin i Piotr A. Kropotkin, principals teòrics d'ambdós corrents respectivament, propugnaven la necessitat de destruir l'ordre burgès i de crear-ne un de nou en què no existís la propietat privada, com a únic mitjà per posar fi a les desigualtats socials i a la misèria obrera. Creien que aquest canvi no es podia produir espontàniament, sinó que hauria de ser el proletariat, mitjançant la revolució, el qui establís aquest nou ordre social sense classes.
A diferencia de l’utopisme, aquestes noves ideologies van exercir una gran influència dins el moviment obrer i el seus líders van tenir una participació molt activa en les organitzacions de treballadors de la seva època.

Moltes són, per això, les diferències que separen ambdues ideologies. El Socialisme marxista parteix de la teoria exposada per primer cop al Manifest comunista (1848), segons la qual tota la història de la humanitat ha estat una lluita permanent entre classes opressores i oprimides. Així, al llarg de la història s'han succeït amos i esclaus, senyors i serfs, i en l'actualitat la societat capitalista enfronta burgesos i proletaris.
A la seva obra magna, El capital, Marx analitza el funcionament de l'economia capitalista, veient en la plusvàlua (apropiació per part del capitalisme d'una part dels guanys produïts pel treball de l'obrer) l'element fonamental de l'explotació capitalista. Per posar fi a aquesta explotació el marxisme proposa:
· Que el proletaris conquereixi el poder polític i creï un nou Estat obrer, la dictadura del proletariat, que tindrà com a primer objectiu la socialització de la propietat.
· La creació de partit obrers per dirigir l’Estat.
· La progressiva desaparició de les diferències socials, és a dir, la societat igualitària i sense classes.

L'anarquisme, que no té un cos doctrinari tan homogeni com el que van elaborar Marx i Engels, critica també la societat capitalista i afirma que una societat que no garanteixi la seguretat material de l'home no pot assegurar el respecte als seus drets fonamentals, la llibertat i la igualtat. A diferència del marxisme, els anarquistes:
· Refusen tot tipus d'Estat, fins i tot el proletari, ja que consideren que impossibilita el ple desenvolupament de la llibertat humana.
· Per la mateixa raó s'oposen als partits polítics i a tota mena de participació en la vida política.

Tant Bakunin com Kropotkin proposaren un nou model de societat d'organització i propietat colectivista i sense Estat, en què la vida social es fonamentés en un contraste lliurement escollit entre els membres de les diferents comunitats. La unió voluntària entre les diverses comunitats, sorgida de la lliure iniciativa dels individus, i no per imposició, portaria al federalisme, forma organitzativa que supliria l’Estat.

5. L'Associació Internacional de Treballadors

El fracàs de les experiències del 1848 va fer créixer entre les organitzacions obreres de diferents països l’evidència que els seus problemes i objectius eren comuns i palesa la necessitat d'enfortir la solidaritat internacional creant organitzacions supranacionals.
De la voluntat d'acció conjunta de les dues classes obreres més evolucionades d'Europa, l'anglesa i la francesa, va néixer el 1864 l'AIT (Associació Internacional de Treballadors), coneguda com la Primera Internacional, a la qual ràpidament es van adherir delegacions de molts altres països.
Ideològicament, la Internacional era ben lluny de ser homogènia. En el seu si es barrejaven diferents corrents, però sobretot van ser els enfrontaments entre marxistes i anarquistes (primer de Marx amb Proudhon i després amb Bakunin) els que a la llarga van impossibilitar el seu funcionament. Marx comptava sobretot amb el suport de les delegacions dels països més industrialitzats, com ara França i Gran Bretanya, mentre que Bakunin va exercir la serva influència en els països on la tradició agrícola i artesanal encara era forta, com Espanya, Suïssa i Itàlia.

L'esclat de la guerra entre França i Alemanya (1870), la derrota del moviment revolucionar¡ de la Comuna de Paris (1871) i la forta repressió contra la Internacional que se'n va derivar van agreujar més les divisions internes en el si de l'AIT.
Al Congrés de la Haia de 1872 Bakunin i altres anarquistes van ser expulsats de l'organització, mentre Marx decidia traslladar-ne la seu a Nova York, on es va dissoldre, el 1876.

La ruptura definitiva entre els dos corrents que havien treballat conjuntament dins l'AIT i que a partir d'aquest moment van seguir camins ben diferents.

6. L'anarco-sindicalisme i la «propaganda pel fet»

L’herència del col·lectivisme bakunista va desembocar a la dècada dels 80 en el corrent anomenat anarco-sindicalista, que veia en els sindicats obrers L’organització més efectiva, tant per aconseguir millores laborals a curt termini com per arribar a la consecució d'una societat sense classes, mitjançant vagues generals revolucionàries. Aquest corrent va tenir el seu primer exponent a França, amb la CGT (fundada el 1895), però va ser a Espanya on va assolir la seva difusió més gran, amb la constitució primer de la Solidaritat Obrera (1907) i més endavant de la Confederació Nacional del Treball (CNT, 1910), que va arribar a tenir prop d'un milió i mig d'afiliats el 1936 i la seva hegemonia va ser total a Catalunya, a Andalusia, a Aragó i al País Valencià.
Un segon corrent anarquista s'oposava a la creació de sindicats i propugnava la creació de grups anarquistes que combatessin la societat burgesa. A l'última dècada del segle XIX van estendre la idea que la propaganda, ni oral ni escrita no pot arrossegar la classe obrera cap a la revolució. Per això es va propugnar la teoria de la propaganda pel fet, que consistia a dur a terme accions violentes contra persones o institucions que tinguessin un fort poder polític o econòmic.


7. Els partits socialistes i la Segona Internacional


La crida que va fer Marx des de l'AIT, l'any 1871, recomanant als obrers de formar partits socialistes de caràcter nacional, va comença.- a tenir ressò a partir de 1875, amb la creació del Partit Socialdemòcrata Alemany. Aquest exemple el van seguir a nombrosos països i els partits socialistes van proliferar arreu d'Europa.
Els nous partits es van proposar la intervenció activa en la política i ràpidament van aconseguir llocs als respectius Parlaments nacionals. Els seus objectius a curt termini eren: el sufragi universal estès a les dones, la separació entre Església i Estat, i la jornada laboral de vuit hores.

Apunts Revolució Industrial

L'augment de la població

Igual com a la major part dels països europeus, la població de la Gran Bretanya es va duplicar al llarg del segle XVIII.

Millora de la xarxa de comunicacions

El fet de poder disposar d'una bona xarxa viària entre les diferents regions de la Gran Bretanya, com ara l'existència de canals navegables, era molt important per al proveïment de primeres matèries i la distribució dels productes elaborats, i també per articular el mercat interior del país.

Mà d'obra barata disponible

El creixement de la població va augmentar les possibilitats de mà d'obra. D’altra banda, molts propietaris que no tenien prou diners per tancar els seus camps i molts jornalers que es van quedar sense feina van emigrar a les ciutats per treballar a les fabriques.

Protecció dels productes nacionals

El 1750 es va prohibir la importació de teixits de cotó de l'índia per beneficiar la producció nacional de llana. A més, aquesta mesura va estimular la creació d'indústries de cotó a Anglaterra.


Primeres matèries barates

Les primeres matèries per a la indústria, com el cotó, s'obtenien a un cost molt baix de les colònies de l'Imperi, sobretot de L’índia, i de les plantacions americanes on treballaven esclaus. Les noves indústries cotoneres van elaborar els seus productes obtenint elevats beneficis.

Fonts d'energia accessibles

La Gran Bretanya era una terra rica en carbó. Això va permetre de disposar d'un combustible molt important per a les noves maquines que generaven energia amb vapor.

L'extracció de carbó va augmentar quan es van incorporar les màquines a la indústria.

1 El naixement de la indústria moderna

Les indústries que van protagonitzar esclat industrial van ser la tèxtil i la siderúrgica. Van ser les primeres a utilitzar les noves tecnologies i els nous sistemes de treball. Per fer possible la seva mecanització, es van invertir els capitals obtinguts del comerç colonial i, en alguns casos, de petites fortunes particulars.

1.1 El cotó

Fins l'any 1700, els teixits elaborats amb cotó, coneguts amb el nom d'indianes, arribaven directament de L’índia, a baix preu, i perjudicaven els interessos de les manufactures angleses que treballaven amb llana i seda.

El govern britànic va decidir la prohibició de l'entrada de les indianes al país, i això va fer que sorgissin arreu de la Gran Bretanya manufactures que compraven a les colònies el cotó a baix preu i fabricaven elles mateixes la roba estampada.

Els teixits de cotó, molt més lleugers i barats que els de llana, es van posar de moda i la demanda va augmentar considerablement. Tot i que la llana era la primera matèria que més s'utilitzava en la indústria tèxtil fins al segle XVIII, a començament del segle XIX es va imposar definitivament el cotó.

Ben aviat, es va començar a produir cotó a les colònies, on els fabricants britànics no tenien competència. Els elevats guanys del comerç colonial van permetre de mecanitzar ràpidament la indústria cotonera, que va ser la primera a incorporar la maquinaria moderna.

Les primeres màquines no eren excessivament cares i es podia començar amb poc capital, obtenint, en canvi, altíssims beneficis.

1.2 Del carbó de coc a l'acer

Les primeres màquines que es van utilitzar en el tèxtil eren de fusta, fins que es va descobrir que el carbó vegetal es podia fer servir en un alt forn de fundició. Les màquines de vapor i els alts forns consumen grans quantitats de carbó vegetal, fet que va amenaçar l’existència dels boscos, fins que va ser substituït per un derivat del carbó mineral, el carbó de coc ( carbó mineral ) , que va ser la font d’energia mes important de la Revolució Industrial.

El ferro es va convertir en un material essencial per a la nova indústria siderúrgica, ja que aquesta subministrava les primeres matèries, acer, ferro colat i ferro forjat, per fabricar l'equipament bàsic de la industrialització: la maquinaria agrícola i industrial, però també el material de guerra i el material per a la xarxa ferroviària. Les noves necessitats van fer créixer la siderúrgia britànica i van estimular les millores tècniques, que van augmentar la seva capacitat de producció.

A diferencia de la indústria cotonera, la siderúrgica requeria un capital elevat per instal·lar i funcionar. Per aquesta raó van adquirir una gran importància els bancs i les societats financeres, que van facilitar els recursos necessaris per al seu desenvolupament.

2 El taller del món

El sorgiment de la indústria a gran escala va fer que la Gran Bretanya estigués en una posició molt avantatjosa respecte de la resta de països, ja que va poder vendre els seus productes sense cap tipus de competència.

Al principi, la major part de la producció tèxtil es va destinar al mercat nacional, cosa que va estimular el comerç interior i les millores del transport i de les comunicacions. Ben aviat, però, la gran producció de la nova indústria va permetre de destinar a l'exportació una gran part de les mercaderies.

Abans de la fi de segle, gairebé la totalitat de la producció es destinava a les colònies. D'aquesta manera, la Gran Bretanya es va convertir, en el segle XVIII, en la primera proveïdora del mercat mundial. El mercat exterior, que s'ampliava constantment, va proporcionar el capital necessari per a la mecanització i el ràpid creixement industrial.

3 Les noves idees econòmiques

Alhora que s'iniciava el desenvolupament industrial a la Gran Bretanya van aparèixer un seguit de pensadors de formació il·lustrada que van fixar els fonaments ideològics per a una nova economia. Tots criticaven els obstacles que el mercantilisme imposava a la producció i defensaven la llibertat de comerç i el dret a la propietat.

A la Gran Bretanya va sorgir una nova concepció de les activitats econòmiques lligada als interessos de la classe que dirigia la industrialització, la burgesia. Es tractava del liberalisme econòmic. Aquesta línia de pensament il·lustrat era defensada per l'anomenada escola clàssica d'economia, on s'aplegaven Adam Smith, David Ricardo i Thomas R. Malthus. Rebutjaven el control de l'Estat sobre les activitats econòmiques i proposaven mesures per garantir una major llibertat, tant en la inversió de diners com en el comerç de mercaderies.

En les seves teories, publicades el 1776, Adam Smith rebutjava el proteccionisme que havien practicat les monarquies europees i demanava una política lliurecanvista, amb una llibertat absoluta de comerç per a totes les activitats econòmiques, basada en la lliure competència. La llibertat de cada persona i el seu interès personal eren els motors de L’economia.

Davant el liberalisme, va sorgir a França la doctrina fisiocràtica, endegada per Quesnay. La fisiocràcia afirmava que la riquesa dels països provenia únicament de l'explotació dels seus recursos naturals. Per tant, la terra era la principal font de riquesa, tot i que també defensaven la plena llibertat de comerç.

4 Nous temps, noves diferències
La Revolució Industrial va consolidar un nou model de societat: la societat industrial. Les diferencies entre les persones ja no venien determinades per l'origen familiar o social, sinó per la propietat privada i la riquesa personal.

4.1 Dels estaments a les classes socials

La societat estamental, de grups socials tancats i privilegiats, va donar pas a una societat basada en les classes socials, obertes i competitives.

En el nou món industrial destacaven dos grups socials: els qui eren propietaris de les fabriques i el nombrós grup d'obrers que hi treballaven. Mentre que la noblesa conservava les seves propietats al camp i tot el seu poder social i econòmic, la burgesia va consolidar la seva posició. Els burgesos dirigien el gran comerç d'ultramar, i molts es van convertir en empresaris de les noves fabriques: era la burgesia industrial. Aquesta burgesia tenia la propietat dels mitjans de producció i dels productes elaborats. Per tant, posseïa els principals elements per produir i obtenir guanys a partir de la iniciativa pròpia. Es va consolidar així el pas al capitalisme industrial, basat en la recerca dels màxims beneficis.

Per la seva banda, la major part de la població formava l'anomenada classe obrera industrial o proletariat. Pagesos, jornalers, treballadors dels gremis, artesans, entre altres, es van convertir en obrers de les fabriques, en treballadors de les mines i en assalariats de feines diverses a les ciutats.

4.2 El treball com a mercaderia
Amb la Revolució Industrial es va establir una nova relació social desigual. El proletariat no tenia cap possibilitat d'accedir a la propietat dels mitjans de producció i només podia oferir el seu treball per sobreviure. Homes, dones i nens obtenien salaris insignificants a canvi de la seva força de treball.

Un cop més, la historia ens proporciona unes dades sobre les quals podem reflexionar. l'explotació dels obrers i les pèssimes condicions de vida que patien van ser la conseqüència més negativa de la industrialització. Com a treballadors, les persones tenen dret a unes condicions Laborals adequades: horaris de treball reglamentats, salaris adients, dret al lleure, prestacions socials, etc.

4.3 Una societat urbana
El creixement de les ciutats es va produir paral·lelament al procés d'industrialització. Un hàbitat urbà es va imposar al rural d'una manera gradual.

Al llarg del procés d'industrialització, milers de treballadors es van concentrar en els centres urbans. Les ciutats, però, no estaven preparades per acollir aquesta allau de persones. A la perifèria urbana van sorgir barris obrers massificats insalubres i mal urbanitzats, on sovintejaven la brutícia, la contaminació, el barraquisme, la manca de serveis (neteja de carrers, clavegueres, aigua) i, per tant, les epidèmies de còlera i de tifus.

Es pot afirmar que, amb la nova societat industrial, els treballadors van empitjorar notablement les seves condicions de vida. El pas de l’artesà i el menestral a l'obrer industrial va engrandir encara més les diferencies respecte dels grups socials més poderosos. Els rics augmentaven la seva riquesa, i les classes populars eren encara més pobres i es trobaven més desprotegides.

5 Processos similars en temps dispars

La Gran Bretanya va completar el seu procés d'industrialització a mitjan segle XIX. Mentrestant, uns altres països havien iniciat també la seva revolució industrial seguint l'exemple britànic. França, Bèlgica, Alemanya i els Estats Units, i més tard d'altres, van confirmar la consolidació del capitalisme industrial en el món.

Tots aquests països van experimentar una revolució industrial similar a la britànica, però en un altre moment històric i amb unes circumstancies diferents. En cada cas, el procés industrialitzador es va iniciar perquè es van donar unes condicions determinades i es va completar amb més o menys rapidesa en funció d'aquestes condicions.

Els historiadors han pogut establir en quin moment es va iniciar la revolució industrial en cada país gràcies a l'estudi de les dades econòmiques de l’època que es conserven en els arxius públics i en els d'empreses. Aquestes dades han demostrat en quin moment es van produir els primers símptomes d'industrialització en cada país, com a la Gran Bretanya, cap al 1780, o a França, entre 1830 i 1840.

En aquest fet radica precisament la importància de la Revolució Industrial a la Gran Bretanya. D'una banda, havia estat la capdavantera, la qual cosa li va comportar importants avantatges econòmics. D'altra banda, l'estudi de les seves circumstancies ha permès de situar amb més facilitat l'inici de l’esclat industrial en altres indrets en èpoques posteriors.

6 Catalunya, el camí cap a la industrialització

Catalunya va ser un dels països que va començar la revolució industrial en el segle XIX. Tot i que el procés d'industrialització ja s'havia iniciat en el segle XVIII, no va ser fins al 1830 que la indústria catalana es va mecanitzar i va encetar un esclat industrial similar al de la Gran Bretanya.

En el transcurs del segle XVIII, Catalunya va experimentar un creixement continuat en tots els aspectes, no solament de la població i l'agricultura, com ja hem vist, sinó també del comerç i la manufactura.

Els catalans van tornar a fer-se a la mar per comerciar directament amb les colònies americanes. Els capitals que va proporcionar aquest comerç van possibilitar l'impuls definitiu cap a la societat industrial del nostre país.

6.1 Via lliure a Amèrica

L'any 1778, el rei Caries III va autoritzar diversos ports catalans a comerciar sense intermediaris amb el continent americà. D'aquesta manera quedava oficialment abolit l'antic monopoli comercial dels castellans i també els privilegis dels quals gaudien tradicionalment els ports de Sevilla i, més tard, Cadis.

El comerç de Catalunya amb Amèrica es basava en l'exportació de productes propis, sobretot els vins i l'aiguardent, i els productes manufacturats tèxtils, com les indianes, els teixits de seda, llana i cotó, i també el paper. De tornada, els vaixells catalans carregaven especialment argent i or, sucre, cacau, cuirs, cotó, pebre i tints per a l'estampació de les indianes.

El comerç colonial va oferir unes possibilitats de guany molt superiors a les dels mercats locals i peninsulars, i va comportar una sortida molt lucrativa per a la producció catalana, de manera que va servir per equilibrar la balança comercial del Principat.

Els grups socials més beneficiats amb aquests intercanvis van ser els grans mercaders, i els agricultors, que destinaven la producció al comerç americà. Ciutats com Mataró, Reus i el seu port, els Alfacs, Salou, i sobretot Barcelona, van conèixer un tràfic comercial sense precedents.

També es va produir un comerç amb Europa, tant per mar, mitjançant el cabotatge, com per vies terrestres. Catalunya hi participava exportant productes agrícoles a canvi de productes manufacturats.

6.2 Les manufactures tradicionals
El beneficis del comerç amb Amèrica van estimular la protecció de les manufactures que elaboraven productes destinats a les colònies. Malgrat que la indústria cotonera va conèixer una major expansió, algunes indústries tradicionals també es van veure afavorides. La indústria paperera, la del ferro i la construcció naval van experimentar un gran creixement i van mantenir una aparent prosperitat fins a la fi del segle XVIII.

Al llarg del segle XVIII es va incrementar el nombre de molins paperers, ja que el paper era un dels principals productes exportats als ports americans. De les zones medievals on es van originar els molins, a les vores dels rius Anoia i Francolí, es va estendre a altres conques fluvials, com la del Fluvià, el Ter, la Tordera, el Ripoll o el Llobregat.

Les fargues catalanes convertien el mineral en una massa esponjosa de ferro o acer d'alta qualitat, fàcil de modelar. Per això, les fargues, d'origen medieval, van subsistir fins al segle XIX, encara que aleshores ja s'havia desenvolupat el sistema de l'alt forn de fundició.
Les fargues es localitzaven a les comarques pirinenques i prepirinenques, prop dels rius i torrents. El ferro que s'hi obtenia s'utilitzava per a la fabricació d'armes i claus a Ripoll i ganivets a Solsona, a més de ser exportat a Amèrica.

La farga catalana es componia del forn, on es reduïa el mineral; la trompa, per on corria l'aire per avivar el foc del forn, i el mall, que era un martell gros que forjava i estirava la massa.

Tot i que la farga no era originaria de Catalunya, deu el seu nom al fet que va ser perfeccionada al nostre país.