Palestina

O. L'ESPAI GEOGRÀFIC.

1. HISTÒRIA DE LA ZONA FINS A LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL (1948).

1.1. BREU VISIÓ HISTÒRICA DE LA ZONA DES DE L'ANTIGUITAT FINS A L'ACABAMENT DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

El poble que va viure a Palestina a l'Antiguitat és el protagonista de la Bíblia. Van ser dominats pels romans. Al segle II dC, en temps de l'emperador Adrià, molts jueus van ser deportats (diàspora), després d'unes revoltes.
Amb la partició de l’Imperi Romà (395 dC), Palestina va passar a la part oriental (Imperi Romà d’Orient), i quan va desaparèixer (476) va formar part de l’Imperi Bizantí.
Al segle VII dC es va integrar a l’Imperi musulmà. El 1099, els croats francesos es van apoderar de Jerusalem (Regne Llatí de Jerusalem). Durant l’època dels mamelucs, va tornar a domini dels musulmans (1216-1516). L’ocupació otomana, el 1516, va fer que Palestina, juntament amb Síria i Egipte, entrés a formar part de l’Imperi otomà (1516-1917).
1.2. EL MANDAT BRITÀNIC (1918-1948).
Durant la I Guerra Mundial, en aquesta zona es van enfrontar els britànics i els turcs (que recolzaven els alemanys). Els britànics van entrar a Jerusalem el desembre de 1917. El 30 d’octubre de 1918, l’Imperi otomà va signar l’armistici i Palestina va ser ocupada per l’exèrcit britànic.
La conferència de pau reunida a París (gener de 1919) va decidir constituir cadascuna de les províncies àrabs de Síria, Líban, Palestina i Iraq, com una entitat diferent administrada segons el règim de mandat. La Conferència de San Remo (abril de 1920) va confiar el mandat de Palestina a Gran Bretanya. El Consell de la SDN ho va ratificar (22 de juliol de 1922) i va ajuntar-hi la Declaració de Balfour (de 1917, que estipulava "l’establiment a Palestina d’una pàtria per al poble jueu").

L’oposició palestina àrab al mandat britànic i a la implantació jueva sionista va provocar alguns motins (1920, 1921, 1929) i la guerrilla de 1936-1939. El Consell Legislatiu juevo-àrab previst pel Llibre Blanc britànic (juny de 1922) no va poder ser creat. Com a desgreuge, les dues comunitats van crear institucions pròpies. Pel costat jueu, el sindicat Histadruth (1920), l’organització militar de la Haganà (1921) i l’Agència Jueva (1922). Pel costat àrab, el Comitè Executiu Àrab (1920) i el Consell musulmà (1921-22), de tendència intransigent.
La comunitat jueva, que augmentava lentament (1880, 24 000 jueus; 1918, 65 000 jueus establerts a Palestina, un 10 % de la població; a partir de 1933, en tres anys, 135 000 jueus van entrar a Palestina; el 1935 hi havia 355 000 jueus per a una població d’1,3 milions d’habitants), va gaudir d’una autonomia en matèries com sanitat, educació i hisenda; en canvi, els àrabs no van rebre més que jurisdicció religiosa.

A la dècada del 1930 la tensió va anar en augment. El 1936 la població àrab de Palestina va començar l’acció guerrillera. El maig de 1939, el govern britànic va publicar un nou Llibre Blanc, que contenia tres disposicions essencials: durant cinc anys la immigració jueva quedava limitada a 15 000 persones per any, les compres de terres es restringien i, fins i tot, es prohibien en una gran part del territori, i en trenta anys havia d’instituir-se l’estat palestí. Això va suscitar l’oposició del moviment sionista, que va organitzar xarxes d’immigració clandestina a Palestina i algunes organitzacions es van dedicar al terrorisme antibritànic.
Al final de la Segona Guerra Mundial, es va anunciar la constitució d’un comitè nord-americà, que va proposar l’admissió immediata de 100 000 jueus. Per la seva banda, Egipte, Iraq, Líban, Aràbia Saudí, Síria, Transjordània i el Iemen, van formar a Alexandria la Lliga Àrab (1945) per defensar l’establiment d’un Estat àrab palestí.
Els britànics, incapaços de controlar la regió, van transferir les seves competències a les Nacions Unides, que el 29 de novembre de 1947, van acordar el repartiment de Palestina entre els dos Estats, àrab i jueu, i la internacionalització de Jerusalem. El refús de la partició per part dels Estats àrabs i els enfrontaments entre sionistes i àrabs palestins, a principis de 1948, van provocar la primera guerra àrabo-israeliana.
2. LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL.

2.1. EL SIONISME.

El sionisme (de Sió, colina de Jerusalem) és un moviment que va tenir per objecte la constitució d’un Estat jueu a Palestina. L’esperança de la tornada del poble jueu a Palestina és una constant del pensament jueu, després de la diàspora. El despertar dels nacionalismes al segle XIX va ser una circumstància que va afavorir l’aparició del nacionalisme jueu. El desencadenament dels pogroms a Rússia a partir de 1881 va actuar de motor decisiu: els estudiants jueus de Jarkov van fundar el 1882 el grup Bilú, que va impulsar la fundació de diverses colònies de pioners a Palestina. El 1894 les comunitats jueves ja agrupaven unes 4 000 persones.
Arran del cas Dreyfus (finals del segle XIX), va aparèixer, per obra del periodista vienès Theodor Herzl (1860-1904), un moviment sionista mundial provist d’estratègia política. En el I Congrés Sionista mundial (1897) es va crear l’organització Sionista mundial i es va elegir un comitè executiu permanent resident a Viena. En el V Congrés sionista (1901) es va crear el Fons nacional jueu per a la compra de terres a Palestina.
Tanmateix Herzl es va trobar amb una allau de dificultats, que només van començar a aplanar-se després de la Primera Guerra Mundial.
El 2 de desembre de 1917 va tenir lloc la declaració de Balfour, que recolzava la creació d’una nació jueva a Palestina. Tanmateix, l’alt comissari britànic a Palestina va frenar el 1921 l’emigració jueva, desitjós de calmar els ànims dels àrabs.
A partir d’aquí, l’apartat 1.2 (El mandat britànic, 1918.1948).

2.2. LA CREACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL.

L’Estat d’Israel es va crear el 14 de maig de 1848 (Ben Gurion), hores abans que finalitzés el mandat britànic a Palestina. Reconegut per les potències mundials, Israel es va veure enfrontat de seguida a l’ofensiva dels països àrabs, que no acceptaven la partició (primera guerra àrabo-israeliana). Malgrat la intervenció de l’ONU, la guerra es va perllongar fins l’armistici de 1949.
Com a primera mesura, Israel va començar a crear les seves institucions (democràcia), cosa que va generar una intensa vida política, dominada fins el 1977 pels laboralistes, amb el recolzament de la poderosa central obrera Histadruth. En segon lloc, va sorgir la necessitat de conciliar les tradicions de la Llei Mosaica amb les exigències d’un Estat modern i democràtic i la integració de les minories. I un tercer problema, representat per la necessitat d’obrir immediatament Palestina a la immigració dels jueus de tot el món. Les lleis de 1948, completades el 1952, van reconèixer la nacionalitat israeliana a tots els jueus arribats a Palestina, sense qüestionar els criteris religiosos.
Durant el transcurs de deu anys, Israel va acollir més de 950 000 immigrants, procedents de 74 països diferents. La integració dels immigrants, en molts casos desprovistos de tot, va ser portada a terme fins al 1960 i va suposar la realització de grans esforços col·lectius.
Transformat en un dels Estats més dinàmics de la regió, Israel no va mantenir amb els països de l’est (ideològicament oposats al sionisme) les relacions cordials que mantenia amb occident, com tampoc no va poder trencar el bloqueig de la Lliga Àrab (creada el 1945).

2.3. LES QUATRE GUERRES ÀRABO-ISRAELIANES.

Primera guerra (1948-1949). La fundació de l’Estat d’Israel per l’ONU a les terres de Palestina va ser rebutjada per la Lliga Àrab, i va esclatar la guerra entre el nou Estat i la coalició d’Egipte, Iraq, Síria, Líbia i Transjordània. L’exèrcit àrab va ser derrotat i els israelians van ocupar el Negueb i van establir noves fronteres.
Segona guerra (1956). La nacionalització del canal de Suez per Egipte (juliol) va provocar la invasió de les tropes d’una coalició militar de Gran Bretanya, França i Israel (octubre-novembre). La pressió de l’URSS va obligar a la retirada total i a la restitució de les fronteres a la situació de 1949.
Tercera guerra, anomenada també "guerra dels Sis Dies" (1967). Davant l’amenaça dels pactes militars entre Egipte, Síria, Jordània, Iraq i Algèria, l’exèrcit israelià va envaí el Sinaí el 5 de juny. La lluita, desenvolupada bàsicament en territori egipci, va finalitzar amb una intervenció de l’ONU.
Quarta guerra, també anomenada "guerra del Yom-Kippur" (1973). L’exèrcit egipci va atacar el 6 d’octubre les posicions israelianes de la banda oriental del canal de Suez, mentre les tropes síries, marroquines, algerianes i iraquinianes van atacar el territori d’Israel. L’exèrcit israelià va retrocedir dins el territori egipci, però va ocupar el Golan (Síria) i part de la Transjordània. La lluita va finalitzar el 23 d’octubre per intervenció de l’ONU.
2.4. LA GUERRA DEL LÍBAN (1982).
Alguns s’hi ha referit com la "quinta guerra arabo-israeliana". El Líban havia servit de quarter general de l’OAP durant molt de temps i des allí es preparaven molts dels atacs contra Israel. El 1982 els jueus van realitzar un gran atac al Líban arribant fins els camps de refugiats de Beirut. L’OAP va quedar desmantellada i va haver d’abandonar el país. El 1984 el govern israelià va donar l’ordre de retirada de les seves tropes del Líban.
3. ELS PALESTINS.
3.1. SITUACIÓ DELS PALESTINS.
Arran de la divisió de Palestina entre Israel, Jordània i Egipte, i com a conseqüència de la primera guerra àrabo-israeliana, va començar la dispersió de la població àrab palestina i la presa de consciència de la identitat palestina.
El nombre de palestins va augmentar d’1,3 milions el 1947 a més de 5 milions el 1990; 760 000 palestins resideixen a Israel i 1,5 milions viuen els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza. Més de la meitat dels palestins estan censats com a refugiats per la UNRWA, l’organisme de l’ONU creat el 1990 per donar-los ajuda, després dels èxodes massius de 1948-49 1867. La UNRWA dirigeix els camps de refugiats a Cisjordània, Gaza, Síria, Líban i Jordània. Aquests camps segueixen sent el primer recolzament de la resistència i el lloc de reclutament dels fedayin (combatents palestins).
A Jordània els palestins constitueixen més del 60 & de la població i, jurídicament, són ciutadans, però des dels enfrontaments entre l’exèrcit i les organitzacions de resistència (1970), les activitats polítiques pròpiament palestines han estat prohibides o estrictament controlades.
En els altres països àrabs, els palestins són tractats coma refugiats: han de posseir un permís de residència i generalment tenen els mateixos drets socials i professionals que els àrabs autòctons.
El Líban compta amb més de 400 000 palestins, la meitat dels quals viuen a Beirut o als voltants. Aquesta comunitat, estretament vinculada a l’OAP, està ben integrada a l’economia del país.
Els 250 000 palestins que viuen a Síria estan sotmesos a un rigorós control polític i estan obligats a fer el servei militar.
Més de 700 000 palestins s’han establert als països del Golf Pèrsic (la meitat a Kuwait.
Fora dels països àrabs també hi ha una diàspora palestina de 300 000 membres, una tercera part dels quals es troben a Amèrica del Nord.
3.2. L'OAP. ARAFAT. LA INTIFADA.
El Moviment per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és una organització creada el 1964 en el marc de la Lliga Àrab pel primer Consell Nacional Palestí, amb l’objectiu bàsic de crear un estat palestí dins les fronteres històriques de Palestina. Va agrupar deu moviments guerrillers existents, entre els que destacava al Fatah. Va crear un Exèrcit d’Alliberament de Palestina (EAP).
Després de la guerra dels Sis Dies (juny del 1967), al Fatah i el seu cap Yasir Arafat es van imposar al capdavant de l’OAP, que es va convertir en una coalició d’organitzacions político-militars autònomes i va adoptar una carta nacional (1968), que predicava la prioritat de la lluita de guerrilla contra l’OAP. En principi, l’OAP defensava la reconquesta de Palestina; però, des del 1974, reivindica l’establiment, al costat d’Israel, d’un Estat palestí a Cisjordània i Gaza. Després del 1968, grups pertanyents a l’OAP van recórrer al terrorisme, amb nombroses accions terroristes que van commocionar el món.
L’OAP reuneix cada any un Consell Nacional Palestí, que elegeix un comitè executiu i un consell central. Arafat es manté com a cap. Establerta a Amman (Jordània) fins la seva expulsió el 1970-71, els òrgans de l’OAP es van instal·lar a Beirut fins la invasió israeliana (1982), i més tard a Tunis.
La Lliga Àrab va donar a l’OAP la mateixa consideració que a un Estat (1976) i la va reconèixer com a única representant legítima del poble palestí. El 1974, l’ONU la va admetre en qualitat d’observadora i com a membre d’una comissió especialitzada en els drets dels palestins.
El 1987 Yasir Arafat va aconseguir unificar les diferents tendències de l’organització. Després de l’esclat de la inserrucció popular palestina (Intifada: aixecament popular palestí contra l’ocupació militar d’Israel dels territoris de Cisjordània i Gaza, i contra la creació en ells de nous assentaments de colons jueus) dins dels territoris ocupats per Israel (desembre de 1987) i la ruptura de relacions entre Jordània i Cisjordània (juliol de 1988), l’OAP va proclamar, al novembre de 1988, la creació d’un Estat independent a Palestina.
4. ELS DARRERS ANYS. ELS INTENTS DE PACIFICACIÓ.
A la dècada del 1980, el conflicte es va polaritzar entre l’OAP (com a representant del poble palestí) i les autoritats israelianes. A partir de finals de 1987 la resistència palestina es va concretar en la intifada. La insostenible situació de finals dels 80 va fer iniciar un procés de pau a la dècada dels 90 que va vèncer nombrosos obstacles per a ambdues parts.
El punt de partença per al procés de pau va ser l’autoproclamació de la independència de Palestina el 1988. La diplomàcia internacional va aconseguir reunir una Conferència de Pau per a l’Orient Pròxim, celebrada en dues fases (Madrid, octubre del 1991, i Washington, desembre del 1991), amb delegacions d’Israel, Líban, Síria, Egipte i una jordano-palestina. Les negociacions van ser llargues i van suposar el desenvolupament de la fórmula "pau per territoris".
El 1993 es va fer públic l’acord històric per a l’autonomia política de la franja de Gaza i de Jericó, a la Cisjordània, obrint-se la porta a una futura devolució de territoris. Però el més important d’aquella data històrica va ser el reconeixement explícit i mutu entre Isaac Rabin, primer ministre israelià, i Yasir Arafat, líder de l’OAP i representant del poble palestí. El 1995, a Washington, es va aprofundir en el procés de pau i es va acordar la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris autònoms i ampliant-se l’autonomia a set municipis més de Cisjordània.
Tanmateix el procés de pau ha tingut nombroses alteracions, degut sobretot a l’existència d’un sector de la societat israeliana fortament contrària als palestins. En aquest grup hi ha els colons de les zones ocupades que se senten desprotegits per la nova situació, i els fonamentalistes hebreus, extremistes religiosos igualment contraris a qualsevol entesa amb l’enemic secular.
Aquest tensió interna en l’àmbit israelià va desembocar en l’assassinat d’Isaac Rabin, cap visible del procés de pau, a mans d’un ultradretà (1995) i en el triomf subsegüent (1997) de Benjamí Netanyahu, un conservador recolzat per les minories religioses ortodoxes.
El 1998, sota els auspicis del govern dels EUA, es va acordar una nova cessió de territoris de Gaza i Cisjordània (13 %) a les autoritats palestines, a canvi d’un reforçament de les mesures de seguretat contra el terrorisme fonamentalista islàmic dels grups oposats al govern d’Arafat.
Un nou clima d’esperança es va obrir després de les eleccions del 1999, en les que el laboralista Barak va obtenir una significativa victòria amb un programa basat en assolir un acord de pau estable entre les autoritats palestines i al resta de països veïns, encara que el pessimisme va tornar a planejar després de la ruptura de les conversacions de pau i un nou ressorgiment de la intifada, durament reprimida per l’exèrcit israelià.
A l’inici del segle XXI la situació s’ha complicat encara més amb la victòria de l’ultranacionalista Ariel Sharon a les eleccions del 2001. Les represàlies de l’exèrcit israelià contra la intifada i els atemptats palestins han sovintejat cada vegada més, arribant-se a un clima de pre-guerra. Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra els EUA han fet augmentar encara més el radicalisme israelià, arribant a finals del 2001 i principis del 2002 a una guerra oberta, però no declarada, en què les accions terroristes i de represàlia són constants.