La paraula ètica prové del grec êthos i significava, primitivament, estatge, lloc on hom habita. Posteriorment, Aristòtil va afinar aquest sentit i, a partir d'ell, va significar manera d'ésser, caràcter. Així, l'ètica era com una espècie de segona casa o naturalesa; una segona naturalesa adquirida, no heretada com ho és la naturalesa biològica. D’aquesta concepció se’n desprén que una persona pot moldejar, forjar o anar construïnt la seva manera d’ésser o êthos.
Com s'adquireix o moldeja aquest êthos, aquesta manera d'ésser? L'home la construeix mitjançant la creació d'hàbits, uns hàbits que s'assoleixen per repetició d'actes. L’êthos o caràcter d’una persona estaria configurat per un conjunt d’hàbits; i, com si fos un cercle o una roda, aquest êthos o caràcter, intergrat per hàbits, ens porta a realitzar uns determinats actes, uns actes que provenen de la nostra manera de ser adquirida.
La paraula moral tradueix l’expresió llatina moralis, que derivava de mos (en plural mores) i significava costum. Amb la paraula moralis, els romans recollien el sentit grec d'êthos: els costums també s’assoleixen a partir d’una repetició d’actes. No obstant aquest profund parentesc, la paraula moralis tendí a aplicar-se a les normes concretes que han de regir les accions.
Així, doncs, des de l’etimologia, hi ha poca diferència entre ètica i moral: una i altra fan referència a una realitat semblant. Però avui, malgrat que sovint s’usen de manera indistinta com si fossin sinònims, es reconeix que tenen significats divergents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario