Art Bizantí

SANTA SOFIA DE CONSTANTINOBLE



Antemi de Tral·les i Isidor de Milet. Arquitectura religiosa: temple. Art bizantí. Època medieval (532–537). Morter i maó. Nau central, 69 ´ 33 m; cúpula, 31 m de diàmetre i 55 m d’alçada. Istanbul (Turquia).



Constantinoble, fundada per l’emperador Constantí, va convertir-se en la capital de l’Imperi d’orient, que es denomina Imperi bizantí, en caure l’Imperi romà d’occident.



Santa Sofia es va edificar en cinc anys damunt les restes d’una antiga església on es va calar foc durant una revolta popular. La seva arquitectura no ha sofert variacions. Però no podem dir el mateix de la seva decoració interior, que va experimentar grans transformacions a partir de la conquesta de Constantinoble pels turcs el 1453.



Dedicada a la Segona Persona de la Trinitat sota l’advocació de «Santa Saviesa» (en grec, Sofia), era el centre d’atenció principal de l’emperador Justinià, que, en començar a governar el 527 dC, es converteix en el cap indiscutible de la comunitat cristiana i converteix l’església en el punt de referència del seu poder. La mateixa Església es va mantenir sota la seva tutela i guia. Aquest aspecte resulta més evident si considerem el fet que el temple estava unit al palau, s’establia una clara relació entre poder terrenal i poder religiós.



L’edifici pròpiament dit ve precedit d’un atri i un nàrtex. Té una planta centralitzada, i segueix l’esquema de planta de creu grega. Està articulat al voltant de la cúpula central que esdevé, alhora, el reflex de la presència divina i que dóna sentit al poder de l’emperador. La presència de mosaics daurats i d’una llum intensa reforcen el seu simbolisme i la finalitat és impressionar els fidels. La personalitat de l’edifici es detecta sobretot a l’interior, on totes les abundants corbes tendeixen a ressaltar la seva immensa cúpula, que, com deia un escriptor contemporani, «no sembla descansar damunt de cap obra sòlida, més aviat sembla sospesa del cel».



L’edifici, tot i els referents clars que el relacionen amb el Panteó d’Agripa, representa un repte tècnic revolucionari. En primer lloc, les cúpules romanes es recolzaven directament sobre els murs i aquests, al terra. Aquesta tècnica no era possible a Santa Sofia, amb una planta lleugerament rectangular. Per resoldre el problema els arquitectes projecten una coberta esfèrica que descansa, a la vegada, sobre contraforts i sobre petxines. Aquesta solució és la gran aportació de l’art bizantí a la història de l’art, que es reflecteix en l’art medieval.











AMPLIACIÓ DEL TEMA







DETALLS DE L'OBRA







1. PLANTA



La planta de Santa Sofia segueix el model de les esglésies paleocristianes: un atri, un nàrtex i el cos principal de l’edifici.



El conjunt de l’edifici conjuga els elements de planta de basílica de tres naus amb la planta centralitzada de creu grega, al centre de la qual queda sospesa la gran cúpula que representa el punt central de l’eix longitudinal principal que des del nàrtex condueix fins a l’absis passant pel presbiteri, mentre que a banda i banda d’aquest –tal com prescrivia la litúrgia oriental– hi havia dos espais simètrics auxiliars.



2. SECCIÓ



Vista des de l’exterior s’aprecia perfectament l’organització piramidal a base de semicúpules amb funció de contraforts que, des de la base i seguint la direcció nord-sud, obliguen a dirigir la mirada fins al punt més alt de la cúpula.



Però l’aspecte més innovador de Santa Sofia consisteix en l’organització del suport de la cúpula. Les petxines, que permeten passar del quadrat a l’esfera, són també fonamentals en el moment de descarregar l’impuls superior, recollint el seu pes i traslladant-lo als pilars i a les semicúpules menors situades a l’eix nord i sud. Pel costat contrari, als cantons est i oest, el pes que transmeten les petxines està contrarestat per dos grans arcs que neixen i descansen en dos poderosos contraforts.







3. VISTA INTERIOR DE LA CÚPULA



La cúpula és l’autèntic centre de Santa Sofia. Simbòlicament pel món bizantí, i més tard pel món medieval, esdevé la imatge de la presència de la divinitat a la terra. Però també és el centre que reuneix tots els pesos del conjunt de l’edifici i que obliga a buscar solucions tècniques per assegurar que se sostingui.

comentari de Santa Sofia de Constantinoble.